L’empresa familiar i la borsa de valors

El progrés econòmic de Catalunya ha estat impulsat per entitats de tota mena: des de cooperatives de base local fins a empreses multinacionals. De manera molt destacada hi han contribuït les empreses familiars, objecte d’aquest article. Defineixo termes: s’entén per empresa familiar una societat no patrimonial que compta amb un consell d’administració dominat per un grup familiar. Algunes disposicions legals calibren la dominància en el 25% de les accions. La societat pot ser cotitzada o no. N’hi diré empresa familiar catalana si el centre de decisió principal és a Catalunya, independentment d’on resideixin els membres del grup familiar. 

Mirem ara cap endavant. La importància de l’empresa familiar catalana en el futur econòmic de Catalunya dependrà, a parer meu, de la resposta a una pregunta clau: en quina mesura les empreses familiars catalanes propicien l’existència continuada d’empreses amb centre de decisió a Catalunya i dimensió gran.  

Per aquest criteri tenim en el present de Catalunya un bon col·lectiu d’empreses familiars que han succeït espectacularment: són grans, tenen molta empenta, estan ben arrelades a Catalunya i disposen de serveis centrals que ofereixen bones feines. No en faig un llistat. Seria massa llarg i, tot i així, me’n deixaria alguna. La seva existència ha afavorit una visió idealitzada del que podria ser un bon futur econòmic de Catalunya, com ara un futur en què l’empresa familiar juga un paper central. La intenció d’aquest article és matisar aquesta conclusió. Ho faig fent notar que el llistat hauria estat més extens si l’haguéssim confegit fa quinze anys. Penseu en el cava o en els vestits de núvia. I és que l’empresa familiar no cotitzada pateix d’una tensió conceptual que fa difícil la seva continuïtat indefinida. La definició d’empresa familiar que us he presentat no era del tot completa. Habitualment, especialment per part de les associacions d’empreses familiars, s’hi afegeix un altre element: una voluntat estratègica de permanència del grup familiar en el control de l’empresa. Ara bé, aquesta voluntat és la del moment present, sovint la del fundador. Potser sobreviurà una o dues generacions, però, amb excepcions notables, no gaires més. Amb el pas de les generacions els grups familiars es fan més grans i menys homogenis. Més decisivament, una gestió assenyada del patrimoni familiar portarà fàcilment i inexorablement a la conclusió que cal diversificar, és a dir, fer-lo menys depenent del rendiment de l’empresa.   

A partir d’aquí hi ha dos camins que no són equivalents, sobretot des del punt de vista del país i també dels fundadors. Un és vendre l’empresa. Una conseqüència no ineludible però freqüent és que l’empresa passi, o bé directament o al cap d’un temps d’estada en un fons d’inversió, a mans d’un centre de decisió extern a Catalunya que, en funció dels seus interessos empresarials, pot fer-la créixer, mantenir-la o empetitir-la en quantitat (facturació) o qualitat (sous). Tenim exemples de tots els tipus. Molts, i dolorosos, d’empetitiment. ¿Quantes vegades no hem vist que una empresa familiar venuda a una competidora aprofita la primera crisi que es presenta per retallar personal dels serveis centrals de l’empresa absorbida? No ens hauria de sorprendre: és el que demana la lògica econòmica.   

L’altre camí és més feixuc de transitar però és millor per al país, per la voluntat estratègica de permanència dels fundadors i potser també per les generacions futures del grup familiar. És el de sortir a borsa. Si s’adopta aquesta via el grup familiar pot diversificar –és recomanable fer-ho al ritme prudent que permeti la liquiditat dels mercats– i, amb probabilitat alta, l’empresa, tant si roman familiar com si no, continuarà amb el centre de decisió i serveis centrals allà on es va fundar. Per tant, diria que sí, m’agradaria un futur català amb empreses familiars que incorporin una tradició d'innovació i de lideratge empresarial. Però que siguin empreses cotitzades. En aquesta perspectiva convindria que la planificació estratègica de les que no ho són inclogui arribar a ser-ho. 

Una segona raó que fa recomanable sortir a borsa: facilita el creixement de l’empresa. Les cotitzades estan subjectes a requisits de transparència i de retiment de comptes que els inversors consideren imprescindibles. Un inversor accepta amb naturalitat ser minoritari en una empresa cotitzada, però difícilment ho farà en una empresa familiar no cotitzada: llavors vol el control o no la vol.