"La meva història no és política" és sempre l'inici de les narracions de persones que s'excusen per no poder-me oferir una història que mereixi ser recollida, que mereixi ser explicada. Per no poder-me oferir, de fet, una víctima com cal, una víctima que ho sembli.
Entre el 1960 i el 1970 sis milions de persones a l'estat espanyol van haver d'abandonar el seu lloc de naixement. Prop de 3 milions van sortir de l'Estat, però la major part d'aquesta diàspora va ser del camp a l'esclat industrial. La desaparició d'un món que segueix sense memòria, malgrat la infinitat de memòria que s'ha fet al voltant d'això. Sis milions de persones és una xifra severa.
Des de fa uns mesos recorro l'Estat fent entrevistes sobre una possible memòria txarnega. Una memòria txarnega lliure, alliberada dels marcs donats i feta a través d'una xarxa d'afectes on cada persona entrevistada m'ha anat portant a les altres, per pura intuïció, per intel·ligència i comprensió col·lectiva del que som i de com ens podríem narrar des d'un lloc que no tanca res sinó que vol obrir. Hauries d'entrevistar la meva amiga tal, que la seva família... i així les entrevistes han anat desbordant els límits territorials, del nosaltres preestablert per anar creant un nosaltres aterrat, nou i realment col·lectiu.
"La meva història no és política", comencen totes les converses i, tot seguit, faig la primera pregunta: què feia la teva família durant la guerra civil? Perquè totes les històries d'aquella diàspora tenen a veure amb la Guerra Civil malgrat haver quedat amagades sota una narrativa classista de la revolució industrial, el desenvolupament i aquest horror anomenat el milagro español que no va ser més que la legitimació internacional del règim franquista i la consegüent injecció de capitals que van permetre al feixisme seguir-nos ofegant durant trenta anys més.
La misèria que recullen totes les històries és política. La misèria sempre ho és. I en aquest cas, també, les capes de política són múltiples, i no podem explicar la història txarnega sense tornar a aquell punt i entendre per què vam haver de deixar el camp, més enllà de la banalització per capital com a projecte civilitzatori, que és la narració que ens han ofert els poders, la burgesia com a model de vida ideal.
L'Emilio Silva, president de l'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), explica al documental La historia enterrada de Jon Cuesta: "La violència de la repressió franquista va modificar l'estructura social dels pobles a través de confiscacions, robatoris, apropiacions indegudes i il·legals, i aquesta estructura social es manté. Conec molts casos en què el fill del pistoler de Falange és qui va tenir després la gasolinera, perquè feia falta un permís de l'Estat, i és qui s'ha dedicat al maó en els darrers 20 anys i ha donat feina a l'electricista, al manyà, al fuster... Aquesta estructura segueix intacta".
Una narrativa nacional sense mirada de classe ha dividit aquella diàspora entre la diàspora del rural català, i "els que veníem de fora". Però les raons del desplaçament són similars, i no són diferents de les raons de la gent que va anar cap a Euskadi o cap a Madrid, els tres grans llocs de confluència. El procés d'adaptació va suposar reptes diversos segons el lloc d'origen i d'arribada i les particularitats de cada grup, però aquesta diversitat per si sola no explica tot el conjunt si no atenem també els orígens del desplaçament i les seves motivacions profundament polítiques.
La transmissió interrompuda. Molta de la gent que entrevisto no em sap dir què feia la seva família durant la guerra. Hi ha dues línies que no dono com a fixes sinó com a tast, perquè és un treball encara en construcció. Les persones que han rebut una narrativa clarament política, filles i netes de famílies compromeses amb la República que han volgut i han pogut transmetre aquest compromís. Però també hi ha persones, fins i tot filles i netes de combatents republicans, que no han sabut lligar la diàspora amb la repressió, que no han entès la diàspora com a fugida perquè les famílies mai no ho han explicat així. Hi ha una por instal·lada, unes ganes de protegir la descendència d'aquella repressió que va durar tantes dècades i que ha aconseguit la funció darrere de la repressió, que és esborrar la seva memòria.
Una memòria que s'esborra, però que deixa empremta. I seguint l'empremta veiem un camí. No és l'únic camí, però és un dels que no han estat encara prou explorats.
