Emprenyar, si més no
EM POSE EN LA PELL de qualsevol president o directiu del Barça i entenc que es miren amb cura les despeses i els ingressos. Som l'únic club del món que té un munt de seccions i gairebé totes competint al més alt nivell. A diferència del Madrid, que només té un club de futbol i un equip de bàsquet, el Barça ha de mantindre un grapat de seccions i volem que totes guanyen la Copa d'Europa o la Champions, al marge de mantindre un planter enorme de futbolistes que crea un problema de quantitat qualitativa.
Sóc del Barça des que tenia dotze o tretze anys. Supose que fou una qüestió de contagi cromàtic. El meu pare, persona d'ordre, em portava ocasionalment a la tribuna de Mestalla, però jo m'escapava amb els meus amics a la general de peu del Llevant, al camp de Vallejo, barrejant-me entre pescadors, peixateres i treballadors de la Unión Naval de Levante. En el fons es tractava d'una insubmissió social o política inconscient (anar sempre en la direcció contrària dels gregaris). Quasi tothom era del València i tenia com a segon equip el Madrid, que aleshores guanyava Copes d'Europa i ocupava, com ara, la informació esportiva de la televisió espanyola. Bé, ara n'ocupa sis o set, de televisions. Totes les estatals, potser.
He llegit que aficionats del Manchester United han iniciat una recollida de diners per intentar fer realitat el retorn de Cristiano Ronaldo. No ho aconseguiran, però té mèrit perquè el club no és dels socis i els guanys són privats. En la mesura de les nostres possibilitats econòmiques, els que residim lluny del Camp Nou potser algun dia, puntualment, hauríem de contribuir perquè el Barça no deixe de ser el club que ens agrada que siga.
Vivim en una contradicció: no volem que el club es mercantilitze, però alhora exigim que vinguen els millors. No ignore que ja contribuïm a altres causes, justes i necessàries; tampoc que ens hem hagut de retallar despeses i que molts simpatitzants amb prou feines arriben a final de mes. També sóc conscient que aquesta nota, si no fóra pel que socialment i políticament representa el Barça, fins i tot de possible ambaixador del procés sobiranista (en el supòsit que la directiva, al marge de la samarreta patriòtica, tinga l'amabilitat d'implicar-s'hi), seria una frivolitat. Ho he de confessar: jo visc, en part, les victòries del Barça com una derrota de l'altre. Sí, és un estat anímic. Sóc d'una generació que ha patit severes desfetes polítiques, culturals, lingüístiques... Si hi ha algú que em pot tirar una mà, estic disposat a pagar-la. Com a valencià, si més no, els fotré pel costat que puc, ja que no tinc moltes possibilitats de fer-ho.
BÉ, DE MOMENT el fitxatge de Neymar encara el podrà pagar el club. Tot just les negociacions anaven pel bon camí que Johan Cruyff trobava dificultats en la convivència entre el brasiler i Messi. Cruyff en sap, de futbol, i molt. No caldria dir-ho; però s'equivoca de tant en tant, cal recordar-ho. No sé qui fou el que va dir allò tan gastat que dos bons jugadors sempre s'entenen. Siga com siga, hi estic d'acord.
¿Un bon articulista ho serà menys si escriu per a un diari més important? No he entès mai el problema de l'aclimatació a un altre país. Barcelona no és Moscou. Si Neymar, com ens han reiterat, és el successor de Pelé (per mi, el millor de la història), no veig cap problema a la seua adaptació al joc del Barça, menys encara tractant-se d'un jugador hàbil que la toca. ¿Què vol dir adaptar-se a l'estil de joc europeu? ¿Que potser a Europa tots els equips juguen igual?
Pel que fa a la seua relació amb Messi, és obvi que Neymar ve sabent qui és el Kapo. Les jerarquies s'han de respectar. Xavi i Iniesta també estan per davant d'ell. Probablement Alves li ho ha explicat (si hi ha comissions, Alves n'hauria de cobrar). Per altra part, Messi ha declarat que és una incorporació meravellosa que aportarà solucions individuals molt diferents. En efecte, fins ara l'única solució individual era l'argentí.
En Neymar convergeixen dos elements importants: el tens tu i li'l lleves a l'altre. Els nervis propiciaran que el Madrid faça una atrocitat econòmica per Gareth Bale. A Floren, tanmateix, tant li és. Amolla els titos com si foren cromos d' El Coyote . Amb Neymar al Barça, els llançarà més desesperat.
