La meva àvia havia nascut l’any 1900, és a dir, l’últim any del segle XIX. Era de Badalona, tot i que va viure la major part de la seva llarga vida (va morir a punt de fer-ne noranta) a Barcelona, primer al barri de Ribera —era filla de comerciant— i després a l’Eixample. Es deia Anna, tot i que molts li deien Anita, i era, com en aquell moment la immensa majoria del país, catalanoparlant. Quan havia de parlar en castellà, t’adonaves que no era la seva llengua: en tenia un domini més aviat just, amb un lèxic no gaire ric, i el parlava amb un accent marcat (als nets ens feia riure que digués: “Mi hijo Javiert”, amb una sonora t final, per referir-se al nostre oncle Xavier). Al capdavall, com a filla del seu temps, la seva educació s’havia vist limitada a “anar a costura” —és a dir, a aprendre de lletra—. El seu català era en alguns aspectes prefabrià, i recordo que m’havia explicat que, de joveneta, desconeixien el mot tardor i parlaven de “primavera de l’hivern”. Quan va sortir la Gran Enciclopèdia Catalana, me’n va regalar una col·lecció, i a la portada hi va posar una dedicatòria manuscrita: “Perquè recordis la teva àvia”.
A Catalunya, aquesta realitat lingüística era fruit d’un procés de nacionalització espanyola al segle XIX que l’historiador Borja de Riquer ha qualificat, amb encert, de “feble” —i, per tant, insuficient per als seus propòsits—. Això va canviar amb l’arribada del franquisme, un règim essencialment nacionalista, que va culminar l’espanyolització del país. Quan als anys 50 el meu pare, que era metge, va començar a escriure teatre, va optar per fer-ho en castellà. El 1958 va guanyar fins i tot un premi oficial, el Ciutat de Barcelona, per l’obra No hay camino, que una jove Gemma Cuervo va representar al Teatro Candilejas. Però ben aviat va seguir el consell del poeta Carles Riba, de qui va tenir el privilegi de l’amistat, i va tornar per sempre més al català com a llengua literària. I és que, en el renaixement cultural dels anys 60, el català va esdevenir la llengua de l’antifranquisme. Va ser la “politització” de la llengua allò que la va fer forta, malgrat els ímprobes esforços del franquisme per arraconar-la, i allò que va fer que una part considerable de la immigració espanyola la fes seva, també.
Avui, més de quaranta anys després d’haver recuperat la democràcia i l’autonomia, la llengua catalana sembla viure un moment d’angoixa existencial. I això que és possible sostenir que, en molts aspectes, el català (a Catalunya) no havia estat mai tan bé com ara. Des de fa quatre dècades, tenim un ensenyament i uns mitjans de comunicació en català, i hem fet (quasi) realitat la bilingualització de la població jove: ningú que hagi anat a escola en aquest temps pot pretendre desconèixer el català (com passava quan jo era petit). Entre els qui parlem en català, la transmissió intergeneracional de la llengua no està en qüestió: parlem en català amb els fills (i amb els nets). Però, tot i que es guanyen parlants, també hem assistit a un retrocés en l’ús social. Ens hem passat anys parlant de normalització lingüística (un terme que caldria revisar), i resulta que estem assistint a la naturalització del castellà a Catalunya? L’extensió del castellà té a veure amb factors nombrosos, des de la immigració massiva de la primera dècada del segle XXI fins a la pressió unificadora del mercat —que ha trobat, en això que en diuen xarxes socials, un gran aliat per a l’homogeneïtzació i per a la imposició del fort davant del petit—. Però el fenomen hi és, i no només als països de parla catalana: a Galícia però també al País Basc (malgrat els avenços en el coneixement de l’eusquera), els joves semblen decantar-se cada vegada més per l’ús del castellà.
Amb tot, som ben lluny d’una situació d’“emergència lingüística”, que és un diagnòstic exagerat i contraproduent que a vegades es fa servir. El procés “a la francesa” de nacionalització espanyola del segle XIX ja no és possible a la Catalunya del segle XXI. Però és cert que ens cal fer política, i que cal revertir aquest declivi, particularment entre la població jove. Sobre aquesta qüestió, és útil revisitar una enquesta que va fer fa un temps l’ARA (23/01/2021) a diversos lingüistes, la conclusió principal de la qual era que els joves “se sumaran a la causa de la llengua si és vista com el feminisme o la lluita ecologista”. És a dir, si som capaços de vincular de nou la llengua catalana a una lluita pels drets civils i socials, com ho va ser, encara que aleshores els termes eren uns altres, al final del franquisme. Hem d’aprendre la lliçó d’aquell moment històric: ens cal, doncs, polititzar —tot i que potser ara n’hauríem de dir “empoderar”— la llengua.
