1. Reaccionar. Com més s’amplia, més petita es fa Europa. Els interessos d’uns s’anul·len amb els dels altres. Els països que s’incorporen venen carregats de llasts del passat, dels temps atrapats en les inèrcies totalitàries, i als països que van articular la Unió Europea els lideratges decauen de manera inquietant. La veu d’Europa s’apaga, en un moment en què sembla acomplir-se la profecia del general De Gaulle: “Tard o d’hora els Estats Units abandonaran el Vell Continent”. No sé si el general president comptava que aquest allunyament aparent no li serviria a Europa per adquirir grandesa, autonomia, poder de relació cara a cara, sinó per deixar-se menjar l’ànima, en la mesura que Trump cada dia és una mica més mirall referencial de la dreta europea.
Diu Thomas Piketty que és hora de reaccionar, que ningú esperi res dels EUA, i “que Alemanya i França liderin una Europa que no pot avançar pretenent prendre decisions per unanimitat”. I té raó. És l’hora de l’atreviment. Però això requereix una força i una claredat estratègica que costa trobar. Antoni Castells, en una conferència a l’Escola Europea d’Humanitats, relatava el pas de la globalització a l’autonomia estratègica (cada part va pel seu compte, però mirant per on pot mossegar l’altra). Però, com ell deia, ara mateix Europa no sembla gaire preparada per a aquest episodi.
Fixem-nos en els interpel·lats per Piketty: Alemanya trontolla en mans d’Olaf Scholz, que s’està quedant sense majoria, mentre l’extrema dreta és la que creix. Scholz és un exemple del polític sense atributs precisos, que són els que ara mateix predominen i no ajuden gens a consolidar espais i afrontar el futur. Qui vindrà darrere? De moment, no es veu que prengui perfil cap opció renovadora i, tanmateix, qui avança és l’extrema dreta: els EUA es distancien, però creixen els que busquen acomodar-s’hi. La mà de Trump és allargada.
A França, Emmanuel Macron, que semblava que s’havia de menjar el món, trencant els clixés de la V República amb un reformisme il·lustrat, ha culminat una excepcional suma d’errors en cadena formant un govern en minoria que està teixint una gran catifa a Marine Le Pen i Jordan Bardella. La reacció de la ciutadania contra el creixement de l’extrema dreta havia donat a la segona volta de les darreres eleccions, amb l’esquerra arribant en primer lloc, la possibilitat de fer un govern de coalició entre liberals i socialdemòcrates. Macron ha preferit governar en minoria, obrint així la porta a l’extrema dreta, que pot fer i desfer majories segons li convingui. Si aquests són els que han de despertar Europa estem arreglats.
Itàlia ja ha fet el pas a l’extrema dreta. A Espanya els equilibris de Pedro Sánchez arriben amb dificultat a projectar-se a Europa, amb la dreta cada cop més arrossegada per Vox i l’ombra de Trump. Els Països Baixos fa temps que trontollen. I als que han anat sortint de l’òrbita russa no els és fàcil alliberar-se de totes les càrregues. En tot cas qui es fa notar més és l’hongarès Orbán, la peça russa sobre el tauler, la via cap a l’autoritarisme postdemocràtic que convergeix des de l’altre cantó amb les dretes autoritàries que creixen arreu.
2. Claudicar. Amb aquest panorama, ¿és possible imaginar que Europa tingui prou alè per afrontar el mandat de Trump sense complexos i erigir-se a la vegada en defensora de la democràcia enfront de l’ofensiva americana? No oblidem que Trump no és només el líder desbocat que sedueix els americans frustrats: és el ninot escollit per Elon Musk i companyia per consolidar l’extensió al món d’un nou règim econòmic amb el seu corresponent sistema de comunicació. Amb el panorama actual ¿algú pot pensar seriosament que els poders europeus –polítics i econòmics– estan disposats a afrontar les causes d’aquest canvi per una via democràtica, o més aviat s’aniran acomodant a la histèria de Trump, convertit en referent de l’autoritarisme postdemocràtic? ¿On són els lideratges del nivell dels que en altres moments van fer que Europa prengués rumb després de la II Guerra Mundial? ¿On són les propostes reals per combatre les fractures que obren bretxes cada cop més grans a les societats i que són el cultiu que dona lloc a les histriòniques promeses amb què el retornat president Trump sedueix el personal? Europa necessita actualitzar l’ordre social democràtic i recuperar veu al món. I, en canvi, el que fa és trontollar al ritme que marquen els altres, amb Von der Leyen i companyia fent ressonar ja les campanes que Trump fa repicar.
