La gran victòria política de Vox és haver condicionat del tot l’agenda del Partit Popular. Això ha quedat certificat en la convenció feta el cap de setmana passat a la plaça de bous de València, que han volgut aprofitar per entronitzar Pablo Casado com a aspirant a la Moncloa, amb permís de la nova musa dels populars, Isabel Díaz Ayuso.
El PP recupera part de les seves essències fundacionals i presenta la seva proposta política sobre la vella divisa de l’Espanya una, grande y libre. En poques paraules, Casado va deixar clar que la prioritat dels populars és apujar el to dels discursos per tapar la fuita de votants cap a Vox a còpia de prometre solucions senzilles a problemes complexos.
El primer dels missatges anava destinat a reivindicar la seva hispanitat, perquè sembla que una part dels votants troben massa aigualides les proclames del PP. Pablo Casado va recuperar una ocurrència que ja havia dit el 2018, i sense ruboritzar-se va deixar anar que “la Hispanidad es la etapa más brillante del hombre, junto con el Imperio Romano”. Poca broma, amb aquesta frase. S’ha de reconèixer que amb aquesta afirmació no ho deixa gens fàcil als de Vox per poder superar el llistó.
Demostrada la seva espanyolitat insubornable, Casado va voler deixar clar que la seva recepta per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol és, primer de tot, negar-lo i, a continuació, instal·lar-se en l’immobilisme i reprimir tant com calgui. Recuperar el delicte de convocatòria de referèndums i recuperar les competències en presons que Catalunya té des de 1984 i el País Basc des de fa uns mesos és la seva solució.
No cal dir que entre els hits més aplaudits per l’auditori no hi va faltar el que tants vots ha donat als partits de la dreta durant dècades. Va tornar a prometre que el castellà havia de ser la llengua vehicular a les escoles de Catalunya, reinterpretant l’objectiu confessat per l’exministre d’Educació José Ignacio Wert d’espanyolitzar els alumnes catalans.
I finalment, per demostrar la sobirania de l’Imperi, Casado va deixar clar que en el seu model d’Espanya no hi té cabuda la justícia europea –sembla que el seu model sigui el TC polonès i el seu desafiament jurídic a la UE–. Troba escandalós que algú pugui contradir les decisions dels tribunals espanyols i li són igual tots els pronunciaments judicials que s’han produït sobre les euroordres dictades contra els exiliats polítics catalans. Amb crits de "¡Puigdemont a prisión!" de fons va prometre que ell sí que aconseguiria l’extradició del president, perquè no es rendirien com fa el govern de Pedro Sánchez.
Que el partit que aspira a ser alternativa de govern a Espanya hagi de fer seus els postulats de Vox és una deriva preocupant perquè això només pot portar una regressió encara més intensa de drets i llibertats. El PP continua somiant en una Espanya imperial per contraposar-la a la reconquesta que predica Vox. Casado es presenta com un emperador per guanyar la partida a Santiago Abascal, que es presenta com a Don Pelayo. Mantenint la dinàmica de vencedors i vençuts continuen renunciant a oferir un projecte ampli per a tota la ciutadania, perquè el seu principal objectiu és que els postulats de la meitat de la societat espanyola s’imposin sobre l’altra meitat.
Res no canvia. El denominador comú de tots aquests postulats continua sent Catalunya, i l’independentisme en particular. Construir un enemic contra el qual lluitar és el que forja l’essència del discurs del PP, que sap que a Catalunya, on ara té 3 diputats i 110.000 vots, ja no té marge per desgastar-se més. No és nou, però continua sent indignant veure com ens converteixen en la munició en la seva particular batalla per ocupar la Moncloa.
El que sorprèn d’aquesta estratègia és que el PP s’hagi fixat com a objectiu recuperar vots a Vox abans que buscar els vots del PSOE. Per a alegria de Pedro Sánchez, els populars han optat per fer un viatge cap a l’extrema dreta en lloc de fer un viatge cap al centre. Aquesta polarització entre una dreta radicalitzada en el discurs i una opció de govern moderada és un regal per al PSOE, que tirarà dels clàssics per mobilitzar molts votants al seu voltant per barrar el pas a la dreta. És el bucle de sempre.
Si es confirma aquest esquema de blocs que s’exclouen, està clar que els ciutadans espanyols de bona fe que somien en un estat modern i plural han d’abandonar tota esperança. Aquesta Espanya no és possible, i això ho han descobert centenars de milers de catalans que en la darrera dècada han optat per votar massivament les opcions independentistes. És una Espanya irreformable que es devora ella mateixa.
