Empènyer i emprenyar la democràcia

Llegeixo que un estudi certifica el que fa temps que escrivim, veiem i patim: la salut de la democràcia està empitjorant globalment. L’informe de l'International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA) alerta que la meitat de les democràcies del planeta caminen cap enrere i els autoritarismes cap endavant. Per això, també, les nostres angoixes existencials augmenten. Però això no ho diu l’informe. 

Una de les proves d’aquest retrocés és com es normalitza la repressió davant la dissidència. La qüestió és que la gent no protesti. Vulguis o no, sempre és emprenyador. I si per poc que protestis et cau un bon pal, ja serveix d’exemple perquè la resta s’hi repensi. A Catalunya res de tot això no ens ve de nou. Fa temps que qüestionem la democràcia espanyola i fa temps que en rebem les conseqüències. També les de la nostra pròpia democràcia de súbdits. En el fons, però, per més patriòtics que es posin els espanyols, els seus mètodes són universals. Han premut l’F5 per actualitzar-se i, per interès, han canviat l’antiga sedició per la moderna desordres públics i encara ens ha agafat més por. És del que la majoria de moviments socials estan advertint: el futur immediat pot ser la repressió general a la protesta. Que tenint la llei mordassa, potser es passen i tot. Però ja fa dies que us dic que de lleis no hi entenc. De protesta i de por, una mica més. L’angoixa la porto molt malament. Normal.  

Més avenços en perill. El Senat dels Estats Units ha blindat el matrimoni homosexual davant l’amenaça del Tribunal Suprem de carregar-se’l, com ja ha fet amb el dret a l’avortament. Heus aquí un altre bon exemple de com està el món. El Primer Món, si és que encara és el mateix. Heus aquí la necessitat de protegir drets que ha costat molt d’aconseguir i que en aquesta onada de neofeixisme mundial pengen d’un fil. I encara bo que hi ha qui es preocupa per protegir-los efectivament. No ens podem relaxar ni un moment. I sobretot no podem oblidar que els drets afecten directament les persones i que som totes les persones que podem perdre els nostres drets. Ni que sigui per egoisme, no és convenient mirar cap a una altra banda, com si el tema no fos cosa teva. El món és cosa teva, t’agradi o no. Ni que sigui per egoisme, cal entendre que tothom ha de tenir els seus drets garantits. Cal generar el discurs contrari de l’extrema dreta. Si hi ha algú que hi sobra, són ells. Elles. Aquestes veus reaccionàries incapaces d’argumentar, acostumades a amenaçar. Aquesta gent són l’amenaça. Quan el feixisme guanya drets, la ciutadania els perd. Som en aquesta equació. En aquest fangar. Per cert, parlant dels EUA i de drets, l’Ajuntament de San Francisco ha autoritzat la policia a utilitzar robots amb llicència per matar. Naturalment, i com sempre es diu en aquests casos, només es faran servir en casos de necessitat extrema. Però qui valora aquesta necessitat? A qui mataran, els robots? Acabaran amb la violència amb més violència? Com voleu que no estiguem angoixades? 

Per contra, les manifestacions d’estudiants a la Xina o la revolta de les dones a l’Iran, amb una repressió devastadora, mostren un moviment encoratjador que empeny cap endavant. En la decadència d’aquest Primer Món, l’esperança ens arriba de lluny, de llocs on no acostumem a mirar més enllà de l’exotisme que desprenen, com si nosaltres no fóssim exòtics en les múltiples rareses caucàsiques. La resistència, vingui d’on vingui, és preciosa. Mirem-la, compartim-la i visquem-la. Que, fora, hi ha molta angoixa.