Ara que ja hem votat, i hem votat tan obstinadament com sempre o encara més, i resulta que l’independentisme ha fet rècord d’escons i ha aconseguit més del cinquanta per cent dels vots, la Fiscalia ja ha afinat, de nou, i ha decidit que els líders de l’1 d’Octubre que són a la presó es queden sense tercer grau. Alguns columnistes madrilenys es queixen, amargament, que “podem perdre Catalunya”. Veuen que, malgrat tot, no deixem d’existir i ens multipliquem com els pans i els peixos, que primer eren una tapa i després, via miracle, es van convertir en un bufet lliure.
En aquest context espero que els partits arribin a un acord. Esquerra ha guanyat i és qui ha de fer allò que se’n diu “la ronda de trucades”. I els partits trucats proposaran, faran bé de demanar, i acceptaran o no acceptaran. I si accepten em posaré contenta, perquè penso que entre els partits independentistes (així com amb els comuns) hi ha moltes coses concretes que es poden fer ara. En tot cas, demanaria a tothom que evités els escarafalls o, dit d’una altra manera, els tuits ofesos. Quatre anys de tuits i retuits amb insults i acusacions botifleres dels uns cap als altres no els podrà aguantar ningú. Penseu que els electors, amb això de l’any nou detox i del tancament dels bars, estem més sobris que l’armari de Pere Aragonès, i segons què, sense vi, fa de molt mal passar. Parlem clar. I si no tenim plans, evitem els eufemismes. Podem assistir al pacte de la Diba però no al pacte amb cap diva. I parlant del PSC. Una cosa li hem d’agrair a Salvador Illa. S’ha quedat la majoria de vots de Ciutadans. I a mi, sincerament, m’agrada més pensar en els votants “de l’Illa” que en els votants “de l’Arrimadas”. Són els mateixos? Doncs potser ja no. I em sembla molt bona notícia.
