Tu i jo, ells i nosaltres
EscriptoraRecordo el primer cop que vaig votar i també recordo l’últim. El primer va ser quan ja tenia divuit anys. Ja “podia” fer-ho, de la mateixa manera que “podia” tenir carnet de conduir (i vaig decidir no tenir-ne mai). L’últim, aquest 1 d’octubre, va ser l’única vegada, en tots aquests anys, que la policia m’ha atacat. Em fa gràcia sentir, una vegada i una altra, l’“anècdota” (fugim sempre, si algú pronuncia aquesta paraula davant nostre) de Fernando Savater: de jove, com que era miop, mira tu, en lloc de córrer davant dels grisos corria cap a ells. Ho explica sempre rient. I ho admiro, perquè sembla que parli sense por, com si parlés d’un joc. A mi em costaria trobar un moment divertit en tot aquell terror de l’1 d’octubre, que no va ser cap joc, amb joves protegint avis, amb avis protegint joves. Amb la concreció de la sang brollant d’un cap, amb algú mirant de fit a fit un guàrdia civil amb casc i no movent-se davant de l’amenaça d’una porra alçada, que fa tanta por.
I penso ara en tu, que acabes de fer divuit anys. Potser l’1 d’octubre va ser la teva primera votació i aquesta serà l’última, de moment. Som el negatiu i el positiu de la mateixa història. Et dono la benvinguda. Aquells fets del dia 1, d’una manera o d’una altra, seran sempre part de la teva vida de votant. Si te n’enrius, si els menystens, si els ignores, et dono la benvinguda, perquè enriure-se’n, menystenir-los o ignorar-los és també una manera de viure’ls. Si, en canvi, vas ajudar a protegir col·legis, si vas ser dels joves que, com al meu poble, vigilàveu si venien o el dia abans, asseguts en una cadira de càmping, llegint tot el sant dia, donàveu informació a qui en volia, et dono la benvinguda. Perquè t’esperen, suposo, moltes votacions, però cap tan lluminosa com aquella. Vull pensar que la teva generació no ho oblidarà.
