Tsunami

Quin dia més estrany. Però al mateix temps, al mateix temps que ens cobreix la tristesa, hi ha una mica d’arc de Sant Martí, i el cel està net, perquè ha plogut. Tot té un to carbassa. La meva filla, que aviat farà dotze anys, es va inventar una paraula per definir els cels de colors d’un dia com avui: kumena. O potser cumena? No en vam parlar mai, de la grafia. Ho diem. Sempre ho direm. Quin cumena! Segur que en tota família hi ha una paraula inventada, o més d’una, que ve dels nens. El nom del peluix, la mala manera d’anomenar la tieta... A casa, també, per dir “plantes aromàtiques”, gràcies a ella diem “plantes numicaques”. ¿Seguiríem dient-ho si el pare o la mare anessin a la presó?

Escric això, de nit, mentre sento la tele a la sala d’estar. “Efectivament, Toni –diu la corresponsal–. Han tallat la via en els dos sentits de la marxa”. I no puc parar de pensar en els fills, els nets –si n’hi ha–, les parelles, els amics íntims, els pares (pobres pares) d’en Junqueras, d’en Romeva, d’en Rull, d’en Turull, d’en Forn, de la Dolors Bassa i de la Carme Forcadell –les dues dones– i d’en Cuixart i en Sànchez. A alguns els conec. Conec aquest nen, tan bo en matemàtiques; aquesta nena, la millor de les curses; aquesta jove, que vol ser advocada; aquesta altra, que no volia ser res de res de res.

Poden parlar del que vulguin, els que manen. No hi va haver violència, no hi va haver tumults. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a dalt del cotxe, pensaven, com jo, en un cumena, no pretenien (ells!) subvertir res. Ho sap tothom. Ho saben aquests fills, aquests pares, aquestes parelles. Ho sé jo, però no serveix de res. Em reconforta, doncs, per totes aquestes famílies, veure que no tothom es queda a casa. Que no tothom es conforma. Que no. Que no.