Tirar-se pel balcó
Com explicaven els amics d'El Heraldo de Aragón (retinguin, sisplau, el nom d'aquest diari), el pilot de motos Valentino Rossi, que ha donat positiu per covid, s'ha aïllat a un ranxo que té a la –suposem que bellíssima– localitat de Tavullia. I és des d'allà que ha dit el que ha dit i que traduiré tan literalment com sabré: "Per sort soc a casa, perquè si arribo a haver d'aïllar-me una setmana a l'Aragó, em llanço pel balcó".
Home. Entenc que en Valentino se senti més còmode al ranxo. No es dorm enlloc com al propi llit, ja ho sabem. Però d'aquí a fotre's daltabaix del balcó trobo que hi ha un bon tros. Hom diu que es llançarà pel balcó per desesperació, per horror. Què és el que desespera en Valentino? Les jotes? ¿Les fruites de l'Aragó (que trobem a les àrees de servei)? ¿El paisatge que va estar a punt d'acollir –per cert– una mena de Las Vegas? ¿Hi ha alguna cosa que li hagi passat a l'Aragó i que no sapiguem, però que li faci pensar que és millor morir o trencar-se les cames (aquestes cames milionàries que s'arrapen a la megamoto que condueix com un campió)?
Fins ara, els únics casos de balconing que coneixíem comptaven amb diverses contingències: eren ciutadans que havien libat grans quantitats d'alcohol, que parlaven la llengua de Shakespeare i que havien anat a parar a Magaluf. Valentino Rossi ha ideat un balconing molt més metafísic. Un balconing que es produiria en total i absoluta sobrietat per part d'un ciutadà que parla la llengua de Dante i que no suporta –per raons incomprensibles– l'Aragó.
