El temps verbal
Nicolas Sarkozy va donar una conferència amb José María Aznar i totes dues mòmies van parlar de Catalunya. El marit de la Bruni va dir això (tradueixo): “Si després del Brexit Catalunya esdevé independent, serà un traumatisme per a vosaltres, però hi haurà conseqüències a tot el món, perquè podria haver-hi un efecte dòmino”.
D’aquestes paraules el més interessant, primer de tot, és el temps verbal. “Esdevé independent” i no pas “esdevingués independent”. Ho veu possible després del Brexit. Potser ell és l’únic que ho veu possible. I si ell ho veu possible, és només perquè veu un referèndum acordat, que és clar que, més tard o més d’hora, serà inevitable. El regne on vivim ja ha tancat dos líders socials a la presó (que diu Amnistia que s’haurien d’alliberar). Ja ha tancat Dolors Bassa dient que era consellera d’Ensenyament, i que, per tant, va obrir els col·legis, quan no n’era, i, per tant, no els va obrir (però si els hagués obert tampoc no hauria comès cap “sedició”). Ja han tancat Carme Forcadell perquè era presidenta de la mesa del Parlament que va permetre un debat (i permetre aquest debat mereix presó). Ja han tancat els principals líders polítics. Junqueras, Romeva, Rull, Turull i Forn. Ja han deportat dos marroquins que van protestar per la sentència (un avís als nouvinguts: no us hi fiqueu). Ja han aconseguit que artistes i polítics que també volien empresonar hagin marxat a Europa, on són lliures. No han aconseguit que el suflé, per dir una paraula deliciosament francesa, baixi.
De la segona part de les seves paraules, destaquem-ne la por. “Si això passa, hi pot haver un efecte dòmino”. Molt bé. I què? I què si darrere de Catalunya (o d’Escòcia) hi va el País Basc, hi va Astúries, hi va el Piemont? Una Europa de les nacions estaria més ben avinguda (segons el CEO els catalans som els que caiem pitjor als espanyols), seria més singular, al Parlament Europeu hi hauria més llengües. Si no som nacionalistes i si no és per diners, quin problema hi ha?
