El “tema” de la llengua

Ara que el pacte de Ciutadans amb el PP ja és paper mullat, deixeu-me dir que, en privat, alguns líders del PP català (n’hi ha que porten els fills a les escoles concertades catalanistes) et confessen que “el tema de la llengua” per a ells no és un problema. Molts tenen una edat i, de la manera que sigui, deuen recordar el que va ser el franquisme. Diria que els de Ciutadans són molt més bel·ligerants amb la qüestió, perquè és l’ofrena, l’única, que poden fer-li als votants d’Espanya: ser més pepistes que el PP (i aquí, perquè el joc de paraules funcioni, no hauríem de llegir “Pepé” sinó “Pepe”). És ridícul, descoratjador, és sinuós que en aquest pacte hi hagués només la preocupació perquè els nens catalans fossin trilingües “com els fills dels expresidents de la Generalitat”. Cap menció perquè els nens bascos siguin també trilingües, perquè allà ja estan segregats per llengua. Ni a Galícia, perquè potser troben que la llengua gallega ja es morirà sola. Ni a cap regió castellanoparlant i prou. Si jo fos andalusa o extremenya m’ofendria molt.

No ho fan d’aquesta manera per enganyar-nos a nosaltres, els ximpanzés de la gàbia problemàtica, sinó per afalagar tots els de les altres gàbies. És un “que es fotin” sibil·lí i pàrvul a la vegada. Però passa una cosa. Un nen que aprèn dos idiomes simultàniament (tres, si és estranger) té el cervell molt més preparat per aprendre’n un altre. Veu la diversitat lingüística amb normalitat. Per força és més curiós. I els seus pares (fills de murcians, d’andalusos o de xinesos) comprenen que aprendre idiomes a aquesta edat és senzill i és possible. Per això els apunten a extraescolars de cuina en anglès. M’ho deia una senyora de Vélez-Málaga, amb néts catalans, l’altre dia al tramvia: “És més fàcil proposar-se aprendre català, com he fet jo, que proposar-se no aprendre’l, com ha fet el meu marit”. Volent dir que el seu home, per no aprendre català, s’havia d’esforçar molt.