TP (taxa de plaers)

La idea és que, quan es pugui, els restaurants, bars i discoteques obrin. N’hi ha que no podran, perquè ja van demanar un crèdit durant el confinament total. N’hi ha que aguantaran, perquè han pogut negociar el lloguer o la hipoteca, o perquè el negoci era familiar i de lloguer o d’hipoteca no en pagaven, o perquè tenien estalvis o amics que els han deixat cèntims. Quan obrin estaran molt malmesos. Passa el mateix amb les companyies teatrals. Amb el tancament hi va haver companyies que van haver de baixar de l’escenari. N’hi va haver que estaven amb mitja producció a punt d’estrenar. Aquestes ho han perdut tot.

La meva proposta és per als que tenen la sort immensa de mantenir la feina. Els que algun cop, o sovint, han anat a fer un vermut, una tapa, un sopar, per plaer o per necessitat, un tallat per fer temps (quants tallats per fer temps ja no fem?), una copa de vi de divendres, un ball. Els que han anat al teatre o al cine i després a fer un mos o un còctel. ¿I si, quan obrin –entenc que serà amb restriccions i de cara a Nadal– paguem una mena d’impost turístic, mensual, que serveixi per tapar forats? Si tots els que comprem vi, licors, menjar per emportar paguéssim una petita taxa estaríem en el fons gastant potser el mateix que hem gastat en propines quan hem anat a sopar o hem rebut el noi de la pizza. Aquesta taxa podria fer miracles.

Pel que fa als artistes, diria que TV3 podria habilitar un sistema pay per view per a totes les companyies teatrals, de circ, etc. Si vols veure tal obra per la tele, pagues el preu de l’entrada. La veus a casa. Mai serà el mateix. Mai. Però tens el privilegi d’ajudar aquells que tan feliç t’han fet. Mentre no arriba la normalitat hem d’aconseguir que siguin poquíssims els que es queden enrere. La solució que proposo és estranya, però mai hem viscut res tan estrany.