Si no t’espien no ets ningú

És lògic pensar que si algun estat, mitjançant Pegasus, volia espiar Roger Torrent, Anna Gabriel o Ernest Maragall, no seria el portuguès o l’andorrà, sinó l’espanyol. Hi ha tot de polítics, com el conseller Puigneró, que –ho explicava en Ganyet a TV3– va detectar que el volien espiar i va esborrar el telèfon. Un desconegut li va enviar un enllaç que podia ser del seu interès i com que va clicar-lo, l’espia ja estava instal·lat. En el meu cas és més fàcil deixar-me espiar que no pas desinstal·lar l'Instagram, el TikTok i l’enllaç a l'ARA, de manera que val més que no m’expliqueu res.

Si l'Estat espiava, ¿es guardava informacions com les de Lluís Salvadó (que en privat va parlar de mamelles, a la qual cosa té tot el dret) per a les eleccions? ¿Guardava fotografies íntimes, detalls íntims, petites vergonyes per si de cas calia fer xantatge? Són preguntes que em faig. Però, a més a més, hi ha diverses coses que em fan somriure d’aquest espionatge. La primera: que sempre se’l descobreix, a l’estat espanyol. Espanya –i ja sé que de serveis secrets en té tothom, però per defensar-se– sempre, sempre llepa. Va i una universitat avisa en Torrent. La segona: que ja governava el Partit Socialista quan es va espiar els càrrecs públics catalans. ¿Vol dir, això, que els serveis secrets anaven a la seva, sense informar Sánchez? ¿Sánchez no ha de dir públicament si en sap o no en sap res? I, per últim, em sembla graciós que després de tant d’espionatge, pels volts del referèndum de l’1 d'Octubre, quan tothom (periodistes, polítics...) deixaven el telèfon en un cistellet si quedaven amb algun peix gros, per evitar l’espionatge, resulta que espiaven igualment i no van ser capaços, ni així, de trobar les urnes.