Renunciar al que ets per ser el que ets

Avui és el dia de la Constitució espanyola (ahir era el dia del pont) i, per celebrar-ho, dos titulars van cobrir de beixamel els nostres pobres i provincians diaris. El primer: “El PSOE demana al PSC que abandoni la defensa que Catalunya és una nació”. Es veu que si els socialistes catalans no es fan enrere en aquest plantejament, el PSOE posa en dubte que “puguin tenir veu i vot en els òrgans de direcció”, continuàvem llegint emocionats com un gos davant de la llauna de carn. L’altre, sobre la “qüestió” catalana: “Enric Millo ofereix diàleg a Carles Puigdemont però li demana no anteposar qüestions que sobrepassen el marc legal vigent i que estan fora de les regles de joc”. Tot va allà mateix.

El que fa el paper de patriarca, tutor legal, professor, amo, majordom demana, exigeix, ordena al fill, alumne, esclau, criat que faci el que toca. La relació no és bidireccional, sinó unilateral. El que mana és una mena de Moisès i el díscol una mena de talòs que adora el vedell d’or. Les regles són immutables. Van bé a una de les dues parts, i, per tant, malament a l’altra.

Per tant, et vénen a dir, si vols existir no has de demanar drets que et facin existir. Si els demanes, faran que no existeixis. Si el PSC renuncia a reivindicar Catalunya com a nació, no té cap sentit que existeixi com a PSC. Però si no hi renuncia, no pot existir com a PSC. Per què vol existir com a PSC si no pot exercir de PSC? Per fer de partit teòric? Per cobrar i prou? Enric Millo demana a Carles Puigdemont que, per dialogar, renunciï al referèndum. Llavors, de què s’ha de dialogar? És com si l’home amb qui t’han casat et diu que si vols dialogar has de renunciar a la pretensió que les dones i els homes som iguals. I llavors de què dialoguem? De si les dones han de fregar els plats amb davantal o bé si ho poden fer sense? Suposo que sí. Que es tracta d’això.