El rei d’Espanya i la reina d’Anglaterra

El govern català i els dos líders de les entitats sobiranistes seuen avui al banc dels acusats després d’un any tancats a la presó preventiva, per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació. Els acusen d’un delicte, rebel·lió, que implica violència. Però és que tota la colla del whisky al reservat s’han fet un fart de banalitzar la violència. Han negat la pròpia violència tangible (els cops de porra) i s’han inventat la intangible (“el alzamiento tumultuario”).

Per quina raó la reina d’Anglaterra va permetre un referèndum i el rei d’Espanya no? A la legislació britànica tampoc no hi és, aquest dret (de la mateixa manera que no hi ha el de “beure aigua potable”). Per quina raó el govern britànic va acceptar de grat un referèndum on totes les parts van fer campanya i en canvi l’espanyol no només no el va permetre sinó que el va reprimir a cops de porra?

Hi ha raons diverses, diria. A tot arreu hi ha bromes de les peculiaritats i rivalitats dels veïns, sí. Però a la Gran Bretanya no hi ha odi contra els escocesos. No els diuen “escocès de merda”. No els fa fàstic sentir-los parlar. No s’hauria pogut produir el fet que un senyor d’un poble li posés a un cavall de carreres “Escocès de merda”, com va fer un senyor d’Espanya. No haurien cantat “a por ellos, oé”. A Espanya hi ha catalanofòbia. Digueu-me, equidistants: ¿parlaríeu tranquils en català amb el vostre fill en un bar d’algun poble castellà?

Tot això no s’explica sense Franco, que va reprimir tot Espanya, esclar, però lògicament va fer més feina als territoris vençuts. Franco va reclamar el president de la Generalitat exiliat, Lluís Companys, a la Gestapo, el va torturar, li va fer un judici farsa i el va executar a Montjuïc. Franco és qui va col·locar el Borbó al tron per deixar-ho tot “atado y bien atado”. I els precedents són aquests. No és el mateix ser el successor de l’assassí d’un president de la Generalitat que de Jordi VI.