Quina sorpresa, tu

EscriptoraAi, Antònia, quina gràcia. “La patronal catalana de les grans empreses, Foment del Treball, ha tornat a criticar la manca d'inversions «reals» en infraestructures de l'Estat a Catalunya”, llegeixo a l’ARA. Es veu que els fa patir, pobres fills, “la diferència entre el que preveuen destinar-hi inicialment els pressupostos espanyols i el que finalment s'acaba fent”. Que, per dir-ho en el llenguatge 'vintage' de l’Arrimadas, seria “nasti de plasti”. Carai, esclar. 'Lluvia de millones'. Però què s’esperaven?

No fan inversions perquè abans han de pagar el concert basc, l’estació de l’AVE de Santa Bárbara del Pinganillo i el sou del rei i tota la cort. Per què fer inversions a Catalunya si els catalans som tan odiosos i tenim aquest accent horrorós? Per què fer inversions si potser d’aquí uns anys l’esperit sant ens concedeix el referèndum pactat i fotem el camp? Per què fer inversions si –no ens enganyem– alguns dels partits polítics a l’oposició ens tenen tanta tírria que ho trobarien inconstitucional i supremacista?

“Els problemes reals de la gent són aquests”, diuen alguns d’ells. El problema real només és un: poder decidir nosaltres, i no la Susana Díaz, què és la prioritat de Catalunya. Les infraestructures, la procedència de les fruites del supermercat, els plans d’estudis, els horaris comercials. I coses molt més profundes, com ara poder un dia deixar de donar beques menjador perquè els pares dels beneficiaris tinguin feina. Us poso un exemple, molt idiota i molt revelador, del que és ser un súbdit o un sobirà. Al Priorat hi ha molt terreny que abans era vinya i que es podria recuperar. Però allà no hi deixen plantar ni un cep més. I per què? Perquè Espanya ja és un estat que produeix molt vi. Punt. La microgestió, sempre, sempre, és efectiva. Jo sé governar casa meva. Quan faig pressupostos els faig des de l’amor als meus. No els faria igual per als meus masovers. Sobretot si del pressupost dels masovers n’han de sortir els diners per a l’aigua de la meva piscina.