Hi vas a dinar, feliç com qui va al temple, i sents que diu: “Ja ho tinc tot adelantat”. I es refereix al dinar, que, com cada dimarts, fa per a la neta, un amic de la neta i tu. A les nou en punt ha anat al supermercat i ha “mirat” què hi ha. “No m’agrada fer cua –diu–. Que el gènero ja està tot malmès”.
Sofregeix, remou, salta, remena. El llenguatge que fa servir és emocionant. Diu que l’albergínia s’ha de deixar en sal perquè “suï”, que al sofregit s’hi ha de tirar “un polsim” de sal i a la verdura “un pensament” de pebre, com ja va recollir la Montserrat Roig. Quan li preguntis quanta quantitat de vi ranci s’ha de tirar a la cassola diu: “Un sospir”. I somriu mentre diu: “La meva ceba, que no se’m cremi, que estigui sempre al caire de l’abisme”. Posa les mans a la cintura i exclama: “La cassola? Deixa-la reposar”. Si parla de fer els peixos a foc fort, diu que “has de procurar que quedin sobtats”. Quedar sobtat. Quedar sobtat és morir-se sense parar-hi esment. Ric molt i també m’emociono molt amb aquesta frase, que no puc trobar més exacta.
És una dona que ha cuinat sempre. Mentre cuina mira el Canal Cocina o el Joc de cartes i no para de criticar el que fan els que surten per la tele, perquè tot sovint diuen que fan una cosa i no la fan. Li sembla que la majoria de cuiners “són molt poc curosos” i que no netegen prou la cuina (el plató).
Amb el menjar demostra l’amor, les ganes de cuidar. És molt feliç quan algú li diu que ho ha fet molt bé, que és boníssim. El llenguatge que fa servir es perdrà sense remei si no fem res. I la cuina que practica és una conseqüència del llenguatge que fa servir, també. No hi ha escudella i carn d’olla als restaurants de menú, ni amanida d’api, ni fricandó, ni una simple carn arrebossada, ni sopes de pa, ni crema cremada, ni borregos, ni botifarra esparracada, ni...
