Què fa Paul Kersey quan se li mor la nòvia?
EscriptoraNo ens perdonaran mai l’1 d’octubre. Ni els violents, ni els displicents. No ens ho perdonaran els que asseguraven que no ho faríem, ni ens ho perdonaran els que “pregaven” perquè no ho poguéssim fer. No ens perdonaran mai els cops que ens van donar, ni els vidres que van trencar, ni els cabells de les dones que van estirar, ni les consignes contra nosaltres que van cridar. No ens perdonaran la faula que vam construir, no ens perdonaran la transversalitat, la barreja de generacions, l’evidència, la determinació, l’organització i també l’alegria que requereix la clandestinitat.
No ens ho perdonaran els monàrquics, que han hagut de veure el seu rei sense el misteri, la superioritat, la -esclar- majestat, que se li ha d’entrellucar per poder-lo seguir adorant com un ésser superior i tocat de glòria. Per causa nostra l’han vist crispat i terrenal com un tertulià. I no ens ho perdonaran els republicans teòrics, els que deien “No, no, jo no soc monàrquic, però soc joancarlista”. I ara no poden seguir tirant de veta i dir que són felipistes, i fan la viu-viu, i avui li regalen un vídeo, demà fan un tuit criticant-lo lleugerament, i demà passat van a palau, perquè tu ja saps que aquestes coses s’han de fer.
No ens ho perdonaran els sindicalistes que dissimulaven fent veure que practicaven ioga, i ara s’ha vist que no, que estaven agenollats. No ens ho perdonaran els que protestaven per totes les causes del món sempre que comptessin amb els dos ingredients màgics que fan tan nutritiva la recepta de l’esquerra teòrica: minoria i llunyania. I no ens ho perdonaran els frívols, els indiferents i els aculturals; els que no protestaven contra cap causa, perquè figurava que tot estava bé, quan el que passava és que no, que no tot estava bé, sinó que tot els estava bé. No ens ho perdonaran els que, quan toca, distingeixen entre “desobeir” i “saltar-se la llei”. No ens perdonaran mai el que ens van fer.
