Què hauria de fer?

Heus aquí el petit dilema, lectors. Corrent, em trobo amb una noia joveneta que, a diferència d’altres musulmanes que corren amb roba tècnica per a elles, porta, al damunt del hijab, diversos xals de llana molt grans que l’engavanyen i li pesen i se li enganxen a les bardisses. Avui m’ho ha explicat. Resulta que surt a córrer, perquè es vol aprimar, però la seva mare, que és una dona tradicional, es pensa que surt a caminar (a córrer no la deixaria). Si vol sortir, ha de ser d’aquesta manera. De fet, si es trobés per casualitat algun veí o parent hauria de parar, perquè l'hi espiarien.

Què li dic? Li puc dir que s’ha d’enfrontar a la mare, perquè córrer és un dret que té. Que s’hi ha d’enfrontar, a més a més, per poder anar vestida amb millors condicions. O li puc dir que ha de demanar ajuda exterior (una mare que troba que la seva filla no pot sortir a córrer també deu restringir moltes altres coses). Esclar que també li puc dir que fem trampa. Que amaguem els xals de llana en una bossa, en un arbre, i que jo li deixaré un tallavents lleuger o li compraré, per Amazon, un xandall amb hijab incorporat, i que podem anar a córrer en un bosc més llunyà on cap veí ens pugui veure.

Al final és això últim el que li dic. Que no s’escarrassi en convèncer la mare, que ja és gran i no canviarà, i que ella faci la viu-viu, perquè si s’hi enfronta, potser el que aconseguirem, de moment, és que no la deixi sortir ni a caminar. Que això mateix, amb variacions, és el que jo vaig fer, també d’adolescent, quan el pare no em deixava fer coses. Aquesta petita història (llegiré els comentaris a la versió online del diari per saber què us sembla, lectors, que hauria hagut de fer) és la que em fa pensar, a gran escala, en la necessitat dels pedaços. Hi ha qui diu que els vaixells que rescaten migrants al Mediterrani afavoreixen sense voler les màfies i que “s’ha de solucionar el problema en origen”. D’acord. Però això no ho pots tertulianejar davant d’un nàufrag que s’ofega. De moment, l’has de rescatar.