Què diran, aquests europeots...

'El Periódico' es feia ressò de la preocupació del govern espanyol pel “què diran” a Europa, arran del conflicte amb Catalunya. “El secessionisme més radical –deia Irene Lozano– porta sis anys desinformant, insistint que Catalunya és un poble oprimit, però silenciant al mateix temps més d’un cinquanta-dos per cent de la pròpia societat que no és independentista. O explicant amb tot luxe de detalls les escenes més dramàtiques de l’1-O sense pronunciar-se sobre el 6 i el 7 de setembre, quan la coalició pro ruptura va aprovar les lleis de desconnexió”.

El “secessionisme més radical” (que deu ser diferent del “secessionisme més moderat”, dic jo) no “insisteix que Catalunya és un poble oprimit”. Aquesta és la caricatura que fan servir tertulians i Borrells. En el que insisteix és que Catalunya “és un poble”. És a dir: un subjecte polític amb capacitat de decisió. No cal estar “oprimit” per voler prendre les pròpies decisions. N’hi ha prou sentint que només els serveixes per pagar el PER (Cayo Lara 'dixit').

El secessionisme no “silencia la societat no independentista” des del moment en què vol que aquesta societat voti en un referèndum per acceptar-ne el resultat.

No sabem quin tant per cent suposa “la població no independentista” però els que es neguen al referèndum no paren de parlar-nos de tants per cents. Comptem-nos. No especulem, que al Parlament, malgrat la pasta que van injectar als “constitucionalistes”, la majoria és independentista.

“Explicar amb tot luxe de detalls les escenes més dramàtiques de l’1 d’Octubre” és simplement mostrar-ne qualsevol vídeo. Si aquestes escenes resulten dramàtiques és per culpa de la repressió de la policia.

Sí que “ens hem pronunciat sobre el 6 i 7 de setembre”. Sobretot perquè per aquells dies Carme Forcadell fa un any que és a la presó. Hi ha un eslògan, per cert, que demostra clarament que Catalunya no és Espanya. I no és “Els carrers seran sempre nostres”. És, precisament: “A por ellos”.