Per elles, per ells

Hem vist les llàgrimes de Marta Rovira parlant per als periodistes i hem vist les furgonetes que sortien, ja de nit, del jutjat. Part del govern del país petit que es lleva d’hora és a la presó. L’altra part a l’estranger, potser aviat en cerca internacional. I l’altra, pendent, encara, de saber el destí. No em puc imaginar rient de nou, fent res normal. Ho han aconseguit. Ens han pres la frivolitat. Diu la jutge, aquesta jutge, que els tanca en presó preventiva perquè “l’alt poder adquisitiu” que tenen provoca risc de fuga. Suposo, doncs, que l’Urdangarin o en Millet deuen ser homeless.

La revolució que fa dècades que fem –amb un pacifisme que sort que era per convicció, perquè no ens ha servit de res– és intergeneracional. Se’n diu així. I és per això que han pegat a les iaies, perquè les iaies van anar a votar en un referèndum prohibit, i és per això que aquesta gent empresonada, acusada de delictes extravagants, té fills petits. No són joves sense motxilla. Jo en conec el nom, d’alguns d’aquests nens, i he vist aquesta gent empresonada tenir-los a coll per fer-los dormir. Hi pensaré, ara, d’aquí una estona, quan comencin les bromes cruels, els titulars divertits, les boques tortes de les presentadores i les mirades satisfetes i amoïnades alhora dels que els volien empresonats, i que campen lliures, malgrat els seus –aquests sí, concrets– delictes. En aquests fills petits.

Amb ells a la presó faran la campanya electoral. No cal que nosaltres fem res. Potser ni cartells. No cal. Ja no es tracta de República, es tracta de llibertat. I el que cal en els propers dies ja no és manifestar-se (a ningú li importa ni li importarà mai) ni fer res que apel·li al cor d’Europa, perquè Europa no té cor i els sentiments, aquests fills petits i la injustícia no la commouen. L’única cosa que li importa a Europa és la butxaca. La butxaca, prengueu-ne nota.