La passada edat de la innocència
L’espontaneïtat i la frescor, així com la innocència, són molt agradables. La imitació, la construcció de l’espontaneïtat i la frescor, així com de la innocència, han resultat, en el passat, vivificants i alegres, però arriba un moment que ja no. Imitar, en aquests moments, un caràcter espontani, fresc i innocent resulta grotesc, perquè es veu la trampa. Un dia, a un actor se li va acudir que trencar la quarta paret i fer veure que es moria de riure per la sortida d’un company d’escenari o per la sortida pròpia, immediatament feia que el públic se n’encomanés i també es morís de riure. Veure riure algú que no pot parar no pot sinó fer-te esclatar en rialles. Però ¿pots riure si saps que aquell actor ho fa cada nit?
Les eleccions espanyoles em fan el mateix efecte que els riures treballats, que la frescor impostada. No som diletants de cap manera. Ja sabem per a què serveixen les enquestes i que les paraules dels líders (o els silencis) són armes i armadures per aconseguir vots. Si no vaig a la presó a veure en Junqueras i ho dic ben fort, acontento una mica aquests i no emmurrio gaire aquests altres. Si trec Franco d’aquí i el fico allà, les enquestes reflectiran això i això altre.
Si vols guanyar les eleccions dient qualsevol cosa que acontenti els votants és que t’és igual com guanyar-les i que no t’importa per què. Si fas enquestes cada setmana que reflecteixen cada imbecil·litat, gest magnànim, cara ofesa, discurs que facis és que que nosaltres, també, som volubles com el vent o els convé que ho siguem i ens ho potencien. “Estratègia”, “relat”, “graner de vots”, “moderar el discurs”, “caiguda en barrina”... Ens ensenyen l’obrador sense recordar que estem veient com els treballadors escupen a les pizzes que ens haurem de menjar. Guanyar les eleccions? Exactament per a què?
