Paracaigudes

El paracaigudisme és una activitat que, en política, no sempre et fa caure dret, perquè se’t nota massa l’interès. Quan una Cayetana t’aterra a Catalunya a explicar-te si fas o no fas bé el Sant Jordi, tens la sensació que espera de tu una reverència, que li serveixis un daiquiri i que tornis a la plantació de calçots. Quan un Manuel Valls t’aterra a Barcelona i fa tuits des de la Mina parlant dels “problemes dels gitanos”, penses que el problema dels gitanos potser és ell i que el problema de Barcelona és que encara no sap que la Mina és Sant Adrià de Besòs. Ara Enric Millo, després dels serveis prestats durant l’1 d’Octubre i el judici posterior, és nomenat secretari general d’Acció Exterior a Andalusia. Haurà de vendre a Europa les bondats de l’empresa andalusa.

Hi ha vegades que algú arriba a una terra que no és la terra on ha nascut i té ganes que aquella terra prosperi, perquè compleix un requisit fonamental: que se l’estima, que hi creu. Penso, per exemple, en René Barbier o Álvaro Palacios al Priorat o en Laurent Corrió al Penedès. Aterren, s’emocionen i fan alguna cosa important, allà, des del respecte més profund pel lloc que trepitgen.

El paracaigudista dura poc, perquè no estima aquella gent que acaba de conèixer, ni aquell país que acaba d’adoptar. Se’n va per on ha vingut o se’n va a un altre lloc, segons mercat. No sé com serà rebuda la candidatura d’Enric Millo pels andalusos. No sabem si farà tant soroll com Inés Arrimadas mentre ha viscut aquí i s’ha autonomenat “catalana” o si serà més discret. La sensació que jo tindria com a andalusa si ara en Millo hagués de vendre el Palo Cortado pel món seria de derrota. ¿No hi havia cap andalús, cap, per fer aquesta feina?