L’exemplar es troba en qualsevol lloc on calgui fer servir un servei públic, d’aquells que no complauen. El podreu distingir perquè va sol, però comenta en veu alta. Vol ser escoltat. Vol que algú mossegui l’ham i el miri als ulls.
El que em pensava pescar a mi, avui, ha entrat de bon matí en un bar disposat a anar al lavabo. Ha mogut el pany de la porta on hi havia dos pictogrames, amb el noble i urgent propòsit d’obrir-la, però no se n’ha sortit i ha cregut, doncs, que estava ocupat. Ha trucat. Ningú no li ha respost, perquè allà dins no hi havia ningú. “Podries contestar, almenys”, li ha dit, galopant al damunt del cavall Sarcasme, a ningú. Ha girat el cap per buscar aprovació i, automàticament, com un ressort, jo he clavat els ulls en el cor d’escuma del meu cafè amb llet. Tot seguit, gairebé cantant ha dit: “Ho-la?” Les notes d’aquest “Hola” eren un sol i un re. “Ei, que potser s’ha mort!”, ha bromejat, tornant a buscar la complicitat parroquiana. Tot s’ha acabat quan la cambrera li ha obert la porta, que anava una mica forta.
A la cua d’Hisenda, quan li falti un paper, dirà, mirant a la resta de gent, asseguda als bancs, concentrada en el seu número: “És la burrocràcia!" Esperant el tren, farà: “Rodalies? Agonies, això és lo que és. És tercermundista...!” I a la botiga, farà: “Ai, que verds els plàtans... Són de càmera...” Amb aquest exemplar no es pot cometre l’error —fatal— de fer un somriure, mig forçat, sense mirar-lo als ulls, perquè ell se’l prendrà com un doble tick. Si somrius, mirant a terra, amb la boca premuda, ja has begut oli, i se’t dirigirà. I no et deixarà anar mai. Comentarà amb tu tot el que li passi pel cap.
Misteriosament, el mateix exemplar, si va amb algú altre, comenta les mateixes coses, però en veu molt baixa i críptica, com si s’estigués confessant d’un crim horrible.
