Les necessàries esteticistes

Entenent, com sempre, que tot es fa a fi de bé, que a ningú li agrada tancar negocis, que es vol evitar el col·lapse sanitari, em pregunto com és que les perruqueries poden treballar però els gabinets estètics no. Se’n diu “estètica”, però és més que això. Si em depilen sento que estic més maca, però sobretot sento que estic més digna. Hi ha dones, sobretot grans, que no es poden –perquè no s’hi arriben– tallar les ungles dels peus. No es poden –perquè de prop no s’hi veuen o perquè els tremolen les mans– treure’s els pèls del bigoti o de la sotabarba. Hi ha dones que, com que estan embarassades, no es poden depilar i voldrien –per qüestions ètiques de cadascú– arribar al part sense pèls a l’engonal. Hi ha noies i nois adolescents que tenen grans i han d’anar a fer-se tractaments, perquè allò els fa patir, els acomplexa.

Vull dir, amb això, que les esteticistes tenen tant dret, o tan poc dret, a tenir obert com les perruqueries, que estan obertes perquè s’entén que hi ha persones, sobretot dones, sobretot grans, que no es poden fer el tint i pentinar, i el fet d’estar tenyides i pentinades fa que se sentin dignes. En un gabinet d’estètica s’hi queden molts secrets, no només dels que s’expliquen (la poca llum, el contacte físic i la sensació de benestar fomenten les confidències). Depilar-se els engonals vol dir haver de “fer la granota” (cames en forma de rombe) davant d’una dona que ho sap tot del teu cos. Un dia, la “meva” esteticista, que es diu Xènia i és molt sàvia, que es va muntar el negoci tota sola i treballant el que no està escrit, que m’ha vist embarassada i postembarassada, i que cada any pel meu aniversari em fa “un tractament” que em regalo, em va dir: “La nostra feina, en realitat, és jugar a nines”. Mai tindré prou paraules d’agraïment per a les esteticistes que he conegut al llarg de la vida, tan dolces, tan expeditives, tan expertes, tan necessàries.