Molt amables
EscriptoraLlegeixo als papers que la vice secretària general del PSOE, Adriana Lastra, ha dit que els socialistes “són partidaris d’una cooficialitat de l’asturià però amable, no impositiva”. També ha dit, referint-se a la llengua que ens ocupa, que s’ha de “protegir una cosa que és molt estimada, molt nostra i que es mor”.
Ja us ho dic ara. Les coses poden ser “estimades” o “molt estimades” i poden ser “nostres” o “molt nostres”. És diferent (per no dir que és “molt diferent”). Per exemple. Els fills són “estimats i nostres”. La parella és “estimada i nostra”. En canvi, el cant dels pastors de les muntanyes, la transhumància que practiquen als nostres pobles o l’obra de teatre els Pastorets són “molt estimats i molt nostres". Aplicat a les llengües, puc dir-vos que l’asturià és molt estimat i molt nostre mentre que el castellà simplement és estimat i nostre. No sé si en capteu el matís.
La cosa que em pregunto és com es pot dur a terme una cooficialitat “però amable i no impositiva” amb aquest idioma tan estimat i tan seu. L’amabilitat i la no imposició serien, suposo, envers el castellà, però no envers l’asturià. Perquè si es volgués ser cooficial en els dos idiomes per força s’hauria d’imposar el dèbil, que és l’asturià, perquè l’altre ja està imposat: és obligatori conèixer-lo i parlar-lo. I si s’imposés el dèbil, suposo que hi hauria qui ja no ho trobaria amable, però el problema seria d’ell i no de l’asturià. Per entendre’ns amb això de la no imposició: una cooficialitat amable i no impositiva és el mateix que una paritat amable i no impositiva. Diem que hi ha d’haver paritat. Hi estem tots d’acord. Però com que volem ser amables i no impositius, posem una dona aquí i una altra allà, sense ser impositius i amb molta amabilitat, i editem un tríptic.
