La mascareta al camp de refugiats

Llegeixo a l'ARA que un incendi ha destruït el camp de refugiats de Mòria, a l'illa grega de Lesbos. Es veu que és un camp amb capacitat per a 3.000 persones, però on se n’hi amunteguen més de 12.000.

El coronavirus, amb les morts i la destrucció econòmica que ha provocat en milers de persones que anaven trampejant (actors, músics, bàrmans, cuiners, muntadors d’escenaris, floristes, llibreters, viticultors, monitors de gimnàs...), fa la funció d’un anorac gruixut que ens tapés els jerseis i, esclar, la samarreta. Els camps de refugiats. Jo me n’havia oblidat. Me n’havia oblidat del tot. Qui se’n pot recordar, a hores d’ara, si –en el millor dels casos–només està patint per la tornada a l’escola, per si haurà de fer quarantena i quedar-se sense ingressos? En un camp de refugiats hi deu haver casos de coronavirus. I segur que en aquest camp, el de les dotze mil persones, això de la distància de seguretat és una broma. Duen mascareta els metges voluntaris que hi entren? Els policies que el vigilen? Suposo que sí. Però i els refugiats? No ho sé. Potser sí? Però per què? Potser no? Potser no, si resulta que d’allà no en sortiran mai. Si resulta que hi han nascut nens que no coneixeran l’escola, que amb sort aprendran a llegir, que no sabran què és un pupitre, una extraescolar, una botiga de llaminadures, un bitllet de tren, Netflix, Tik Tok, reciclar, l’entrepà del dia que vas d’excursió, el McDonalds amb els amics, buidar el rentaplats amb morros, vacunar la mascota, fer-se d’una ONG, la piscina i la platja, la Play, Port Aventura, anar a una llibreria, que la mare et renyi perquè tens l’habitació feta una lleonera.