Marta Rovira i el coronel

El coronel Martínez Inglés (expulsat, recordem-ho, perquè va fer saber que volia “un exèrcit totalment professional i la supressió del servei militar obligatori”, i que va ser molt crític amb la Guerra de l’Iraq) ha escrit que Marta Rovira “deia la veritat” quan va explicar que l’estat espanyol havia “amenaçat amb morts” l’independentisme. Jo no ho dubtava.

Tothom troba en cada polític qualitats o defectes, i això és tan subjectiu com l’amor, perquè el polític és en realitat l’encarnació, el vehicle, per a l’ideal de societat de cadascú. Tendim a aplaudir els nostres i a escarnir els rivals. Per a mi la cultura d’un polític és important, molt més que si sap parlar de pressa i fer molts zascas per minut, perquè per desgràcia vivim temps confusos en els quals es diu massa la paraula zasca (que és encara més terrible que la paraula efectiviwonder). Per tant, quan veig els polítics en campanya, jugo a endevinar si fan faltes d’ortografia, si saben dividir per dues xifres, si deuen conèixer les capitals de comarca o el segle en què van ser pintades les peces de Sixena o en quants idiomes saben demanar “una altra cervesa”.

Val a dir que els prefereixo avorridots que bombollejants i, sobretot, sobretot, el que no vull és que em renyin. Però, tot i així, quan veig un polític, el primer que penso, potser l’únic que penso, és si és o no és cínic. Aquesta és la pregunta que em faig. És cínic? Li confiaria allò que més estimo? Trucaria a la seva porta si m’estigués escapant de la Gestapo? La resposta pot ser no per diverses raons (interessos, qualitat moral o fins i tot frivolitat) o pot ser sí. És tot. No m’imagino la Marta Rovira sent cínica. No m’imagino la Marta Rovira mentint. I no m’imagino la Marta Rovira mentint en la qüestió dels morts. Això sí. Tampoc me la imagino demanant una altra cervesa en cap idioma (bàsicament perquè, he, he, no me la imagino demanant una altra cervesa).