La llet crua

EscriptoraEl govern de la Generalitat permet comercialitzar llet crua, directament de la granja, com es feia quan jo era petita i abans. D’aquí el nom de “granja” que tenen encara avui alguns establiments on se serveixen suïssos. Als contes d’en Folch i Torres, les nenes barcelonines de casa bona tot sovint van a la “vaqueria” a berenar.

A casa era jo l’encarregada d’anar a comprar la llet amb la lletera de cinc litres, que pesava molt, un cop plena, de manera que m'enduia un mocador per a la nansa, així no se’m marcava a la mà. Hi anava entre els camps d’avellaners i d’estranquis m’aturava en una botiga, que en dèiem “el merendero” (pronunciat “maranderu”). Allà em comprava una bossa de “bolitas de queso” que em tornaven boja. Me les menjava pel camí, molt de pressa. Si el pare m’hagués enxampat hauria rebut. Forma part de la meva infantesa veure com en senyor Pitu agafava llet de la gerra amb un pot i la passava a un pot més petit que passava a la lletera. El meu avi sempre es queixava que la batejaven. Mai de la vida ens van deixar beure de la mamella estant. Això només ho feia la Heidi.

A casa, la mare la posava en una olla gran i la posàvem al foc. “Vigila'm la llet”, deia. Perquè havia d’arrencar el bull tres vegades. No podia vessar. Ella no ho sabia, però el meu germà i jo ens moríem per la “llet d’ampolla”. I llavors fèiem una cosa, d’amagat. Hi tiràvem vinagre perquè es tallés i es convertís en mató. “S’ha tallat!”, s’exclamava la mare. I afegia la frase màgica: “Nena, ves al merendero i compra una llet d’ampolla”. La llet d’ampolla. Que bona, tan industrial. Igual que el pa de motlle. Com ens agradava. Tant, que al pa de pagès li tallaven la crosta per fer-nos la il·lusió d’un biquini.

Està bé tornar a la idea del vaquer sense intermediaris, com fan en altres llocs. En compraré, de llet crua. Em moro de ganes de veure la meva filla fent fàstics quan en vegi el tel després de la bullida, que és el que toca.