Lectors adolescents
Ahir, l’estimat Jordi Llovet escrivia un article que es titulava: “Per què fem llegir llibres que torturen els nostres alumnes?”. És la vella disquisició: ¿els obliguem a llegir clàssics, perquè si no no els llegiran en sa vida, o els obliguem a llegir llibres lleugers que els facin agafar el gust per la lectura, i que un dia els facin estimar els clàssics? ¿Puc no obligar la meva filla a escoltar Bowie? ¿Puc permetre que mori sense haver-lo escoltat? ¿O haig de procurar que, mitjançant les cançons que li poso, un dia estimi Bowie?
Pel que veig en els joves que m’envolten, la ficció els agrada. No ho poden evitar. Volen saber sobre mons, vides, sexualitats diferents. De la fórmula de la ficció n’hem de parlar. Les sèries, les consumeixen. Els videojocs, també. Els llibres, no, perquè costen més. El teatre, no gaire (però n’hem de parlar: Billie Elliot els va agradar molt, perquè van trobar que tenia “molt pressupost”). Els adolescents lectors són una raça a part.
Si els pares o mestres els recomanen un llibre, fracassaran. Si ho fa TikTok, en canvi, com qui no vol la cosa, triomfarà. El problema principal dels adolescents i la ficció és que són tan egocèntrics que no poden acceptar una història de ficció amb un protagonista més emblemàtic que ells. Poden, en canvi, acceptar un protagonista basat en fets reals. Llavors s’hi identifiquen. Un adolescent d’avui pot emocionar-se amb Primo Levi, però no amb Oliver Twist. Se’m fa difícil que s’emocioni amb Moby Dick, amb Aloma. Estic disposada a aconseguir que els adolescents llegeixin. Entenc, del tot, que no ho facin. Ho faria jo, ara?
