Jugar a nines

EscriptoraLa meva amiga és esteticista. Ens coneixem des de fa més d’una una dècada, quan ella va establir-se pel seu compte al barri on jo vivia abans. En aquests anys en què ens ha passat de tot (inclosos els embarassos), jo estirada en aquella llitera i ella inclinada damunt meu amb unes pinces, hem parlat moltes vegades de les petites coses ("Com estàs, què fa la nena?", "I els teus?") i hem fet bromes –que deu fer tothom que es trobi en una llitera estirat com un pollastre– sobre la tortura de la depilació.

L’altre dia la meva amiga em “feia” les celles. Perquè, com sap tothom i ningú ignora, les celles, els bigotis (ai, vull dir “els llavis superiors”), les cares, els peus o els engonals es “fan”. Parlàvem de la feina, de la poca seguretat dels autònoms, de la sort que tenim de treballar, i en un moment donat em va dir una cosa. “Tia, no estem treballant, estem jugant”. Jo me la vaig mirar. I mentre m’estirava un pèl, va afegir: “Jo jugo a nines. Cada dia, calenteta aquí dins, en màniga curta, fent servir aparells i cremes i parlant amb vosaltres. Això és jugar!” Llavors jo vaig somriure, perquè vaig pensar que la meva amiga no només és sàvia amb les mans.

En un món ideal, vam concloure, no hi hauria precarietat laboral, ni explotació, ni caps estúpids, ni companys malvats, ni horaris cabrons. En aquest món ideal (el món de la meva amiga, on tothom és escoltat i ben tractat) gairebé tothom (però no tothom!) jugaria durant vuit hores al dia. I tenir una botiga i vendre fruita, i fer classes als nens, i conduir un tren o un camió, i sortir per la tele i parlar per la ràdio, i curar éssers vius i plantar verdures i escombrar carrers i pentinar i cantar i construir i netejar i explicar als altres el que ha passat i escoltar i pintar i actuar i arreglar i cuinar seria jugar. I això que estic fent ara, que és escriure, seria, no cal dir-ho, el millor joc del món.