La foto de P5
Tots els d’aquesta classe de P5, retratats amb el patge dels Reis, asseguts al pedrís del parvulari, amb ulls de manga, sereu adults, abans adolescents irats, ara, nens que volen ser grans, tancats en envasos desconcertants i canviants. Luna, Martina, Marçal, Ginebra, Izan, Mar, Moira, Ainoa, Maria, Aina, Liam, Rafa, Jana... Anàvem a donar la carta al patge i, quan no miràveu, li exigíem que ens la tornés. Que la busqués al sac! S’havia escrit amb penes, treballs i dosis de pedagogia activa i la volíem conservar. Totes les faltes de llavors ara són alegria. “Buldria uns fuis par dibuijar me purtat be”. Les mares, a la cua, xarrupant gotets de xocolata desfeta destinada a vosaltres, criticàvem la indumentària del patge, totes rient per sota el nas. “Va amb katiuskes! I aquesta perruca!” Era un temps, els quatre o cinc anys, en què els Reis tampoc us semblaven tan màgics. S’ha de tenir en compte que també us pensàveu que els peluixos parlaven, que la pluja era pipí de núvol i que amb una escala es podia arribar a la lluna. Després, cap als set, vuit, era diferent. Un dia em vas dir: “Jo crec que el món l’han creat els Reis”. I les preguntes, esclar: “Com és que no porten diners als que no en tenen?” Però també la quotidianitat de la màgia. Les mares, de nou, fent l’oscaritzable paper d’estressades, comentant que als camells no els va bé el pa sec i que no és saludable i que hauríem de buscar a internet què mengen, perquè això no pot ser, els animals mereixen un respecte per molt màgics que siguin.
I l’any aquell, quin fart de riure, que al Rei Ros li van agafar cagarrines i no va poder sortir al balcó, perquè, pobre home –pobre majestat, vull dir–, havia d’anar entrant a les cases demanant pel vàter. I aquest any, que ja ho sabeu, i que patiu molt pels fills i nets dels presos polítics, sense els pares o les àvies, tancats o exiliats, perquè us poseu al seu lloc, tindràs la carta aquella i la foto. Demanàveu un mòbil i mai el vau tenir. Demanàveu (obligats) “pau al món”, i tampoc. Demanàveu (també obligats) ser “bons minyons”. I això diria que sí.
