La festa que Ciutadans no s'atrevirà a denunciar
EscriptoraAquesta setmana els sempre inquiets amics de Ciutadans –que de cultura popular catalana en tenen tanta idea com jo de cuina amb Thermomix– han posat l’ull en el Ball de Dames i Vells de Tarragona, que es fa, des de molts, molts anys abans que ells naixessin com a partit tocapilotes. I ja l’han denunciat al Congrés de Diputats. Troben que podríem ser davant d’un “un possible delicte d’ultratge a la corona” amb la crema d’un retrat de Felip VI i d’insults a “la Guàrdia Civil i la policia espanyola”. ('Ils sont comme un grain dans le cul, Manuel'.)
Aquest ball, com sabem tots els catalans (menys ells), és una representació satírica amb 500 anys d’història. Una mica com (posaré un exemple que entendran) les 'chirigotas' de Cadis. I com que sempre, sempre, en aquests 500 anys, hi ha hagut qui s’ha sentit ofès, al final del ball ja reciten, de manera preventiva, uns versos ancestrals: “"I deu mil gràcies us dono / a tothom, generalment, / que perdoneu nostres faltes / si, per cas, en res faltem". Que traduït al cooficial seria: “Perdonádme de antemano / por mi azúcar y mi sodio, / más, si sois de Ciudadanos... / ¡marchando un ‘delito de odio’!”
Val més que no vagin als Pastorets, on els actors solen fer befa de qüestions polítiques d’actualitat. Ni a la Hèsta deth Taro, d’Arties, perquè, amb tant de foc, la consideraran nazi, directament. Ni als balls de bastons, que potser trobaran que adoctrinen nens en la violència. Ni a fer cagar el tió, que encara els semblarà delicte de coprofàgia, perquè ens mengem el que caga ('on mange ce qui’l cup, Manuel'). Per sort, ens queda una festa tradicional que no permetrem que ens toquin. La festa de la Ciutadella, inspirada en la festa de l’ós. Allà, les damisel·les, abillades amb la roba tradicional carbassa, persegueixen els mossos, que han de fugir carregant una càmera a l’espatlla. Elles, quan sonen les gralles i els timbals, fan el crit ancestral que dona lloc a la violenta persecució: “’¡Es de TV3!”. I és quan els mossos, per defensar-se, udolen: "¡Soy de Telemadrid!".
