Una estona de meditació

EscriptoraS’asseuen als bancs del berenador que hi ha al costat de l’ermita amb les cames creuades, com els indis, i tanquen els ulls. N’hi ha una que dirigeix. Els demana que tanquin els ulls i que només pensin en la respiració. Que es concentrin en això i en res més que això. Inspirar, expirar... Ho diu en un to tan fluix que gairebé sembla una invitació sexual. I tots ells, la que dirigeix inclosa, tanquen els ulls i proven de fer el que els diu. S’hi estan dos minuts ben bons, fent això, i llavors es veu que ja ve la segona fase. En aquesta fase s’han de concentrar en les parts del cos. Han de pensar en els cabells però també en el fetge, en els llavis però també en el pàncrees. On és el pàncrees? Pots concentrar-te en un òrgan que ara mateix no saps exactament on és? Tots respiren i respiren amb els ulls tancats i la disciplina de qui vol créixer per dins. Tots ells fan cares de felicitat, de relax, de plenitud. Han de foragitar els pensaments que els distreguin, han de concentrar-se en el que fan. S’hi està bé, allà, en aquell tros de muntanya, meditant amb els ulls clucs. Llavors toca la tercera fase. En aquesta fase s’han de concentrar en els sorolls que sentin. En els ocells, que no paren de cantar —n’hi ha un que fa dues notes incansablement— però també en el vent, en els troncs dels arbres movent-se o un avió llunyà. Ho fan. Escolten l’ocell, amb els ulls tancats. Escolten el vent amb els ulls tancats. Escolten unes passes per darrere seu, amb els ulls tancats. Es concentren en les passes trepitjant la grava. Algú se’ls acosta, ho senten, concentrats. Després, s’allunya. Obren els ulls encara amb el somriure feliç de qui fa una estona que s’està fusionant amb el cosmos i llavors ho veuen: els acaben de robar les bosses i els telèfons. “Eh!”, crida la monitora. Però el lladre, rient, ja s’allunya amb el botí.