Estima-te’m
El Corte Inglés fa una campanya amb un eslògan que pot fer fortuna: “Quiéreteme”. En lloc del “quiérete” usual, aquí s’hi introdueix el “me”, que fa la fórmula rebuscada i, per tant, familiar. Com si t’ho digués algú proper de la família. Una parella, la mare... No t’ho diu l’amo de l’empresa, sinó que t’ho diu algú que ja t’estima, perquè també et considera seu. La campanya, que ha estat creada en castellà, té l’equivalent en català. L’he vist avui en un cartell a la façana de la seu dels grans magatzems a la Diagonal. Hi diu: “Estima’t”.
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Potser els sonava forçat? No pot ser de cap manera. És tan forçat o tan poc forçat en català com en castellà. En tots dos casos és possible que algú et digui això, i en tots dos casos és una fórmula inventada. I, tot i així, la veuria més possible i més probable en català. Seria equivalent al “No te m’aprimis tant” que et pot dir una àvia, en lloc del “No t’aprimis tant”. O a aquell “Abriga-te’m!”, que també et ve de la part anciana del clan.
Per tant, jo diria que segurament els creatius viuen a Barcelona. I a Barcelona, com tothom sap, hi pot haver una superilla, però de pronoms ja en queden ben pocs. I els que queden estan mal posats. “Se m’ha caigut”, et diuen. “Com m’he rigut”, et diuen també. I, esclar, si tu li preguntes a un barcelonauta si va en xancletes a la platja et contestarà “No vaig”, i si li preguntes per què, et dirà: “Perquè no tinc”. És a dir, els creatius de l’anunci segurament consideren perillós posar més d’un pronom en una paraula. O no saben que es pot fer. Posen “Estima’t” perquè “Estima-te’m” serien massa pronoms febles. I massa pronoms febles seria massa fort.
