Estimada Ana Pastor

EscriptoraEstimada Ana Pastor, li escric des d’aquest racó d’aquesta pàgina perquè em sembla algú que estima l’ofici amb una bogeria que he vist en algunes dones, entre elles la Mònica Terribas. Algú que a la universitat ja volia saber-ho tot, ja sabia a qui havia d’escoltar, ja somniava a canviar el món. Anar al lloc i explicar les coses: l’ofici més antic i el més modern del món. A les cavernes n’hi havia, de periodistes. De gràfics i d’orals. Si s’inventaven els fets, en lloc d’explicar-los, ja passaven a la meva categoria: escriptors.

L’altre dia –i se n’ha parlat molt, d’això– va entrevistar Roger Torrent. Ell li va preguntar: “Vostè era aquí el 3 d’octubre. Va veure violència?” La pregunta és en si mateixa una constatació. No l'hi faria si n’hi hagués hagut. I vostè, que segurament no volia contestar res que “afavorís” els independentistes, va dir: “Això ho haurà de dir un jutge”.

Els fets? Els fets sagrats, allò que vostè ha vist o vostè no ha vist, ho ha de dir un jutge? Llavors per què hi són els periodistes? També les pot fer un jutge, totes les preguntes. ¿Ho ha de dir un jutge perquè així la veritat es reinterpreta? Precisament els periodistes –els que ironitzen amb “no deixis que la veritat t’espatlli un bon titular”– són aquí per qüestionar el poder: i el poder són els jutges. Per què, si no, fer cas de Kapuscinski, quan deia “Sigues el primer a arribar i l’últim a marxar”, si el que dirà el que ha passat és un jutge i no un periodista?

Ara imagini’s el conte d’Andersen 'El vestit nou de l’emperador'. És en realitat, com tots els contes d’Andersen, un conte per a adults. El nen, esclar, és el periodista. El nen, tot i la pressió del règim, destapa la veritat: “L’emperador va despullat”. I ara imagini’s, imagini’s que el nen no diu el que va dir i fa com vostè: “No, no. Si l’emperador va despullat haurà de dir-ho un jutge”. Llavors, els seus ulls, estimada Ana Pastor, de qui són?