Què espero del dia 21

Amics escapçats, a vosaltres em dirigeixo. Perquè és cert que –com va dir la germana de la Ventafocs, després que no li cabés la sabateta– “los hemos descabezado”. Els líders de les entitats cíviques, pacífiques i majoritàries de Catalunya, Òmnium Cultural i l’ANC, són a la presó. No poden convocar ni desconvocar dalt d’un cotxe.

Quan polítics i tertulians parlen sarcàsticament de “la revolució dels somriures” ho fan amb ràbia, perquè és la foto que no els agrada. S’afanyen a dir que ja no. I és perquè la gent somrient genera empatia. I fa molta ràbia ser de la banda que no pot fer cap revolució, perquè ja ho té tot i, per tant, no pot somriure mai si no és amb agror. Hauríem de parlar de “la revolució dels somriures” i de “l’establishment del mal humor”. És per això que em sembla que els somriures –que tant costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència, votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense precedents: ser intergeneracionals. Avis i nets. Sogres que duien menjar i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'. Posem un caganer al pessebre, però no al mig del carrer, que han de passar els Reis.

M’imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis. Què dirien ells si fossin al carrer? En aquest carrer hi veig avis, que són els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en català, amb lemes que expliquin que a Catalunya tenim pobres, molts pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som republicans. Que volem votar el nostre futur. I que la pasta que han gastat venint ens aniria bé per a Rodalies, que ens la deuen de fa anys. I que quan se’n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra el tió.