A l’escola i a casa
Ahir els mestres van entrar abans a l’escola, van sortir-ne després i van estar tot el matí fent classe amb la mascareta posada. Els nanos, també. Alguns ja presentaven irritacions a la cara, per la suor o la falta d’oxigen. Pujar i baixar escales amb mascareta no és el mateix que pujar i baixar escales respirant tot l’aire del món. Les classes van consistir, sobretot, en explicar les normes noves. No podrem fer gimnàstica, potser, perquè no ens podem canviar junts al vestidor més de quinze. Farà anglès en Romaguera, no l’Smith, perquè l’Smith no pot canviar d’aula. Porteu una cantimplora d’aigua. Porteu desinfectant. Porteu bossa per a la mascareta. Dinarem separats. No se socialitza la fruita. Alumnes i mestres van sortir de l’escola fets Parmentier, que és la versió fina del puré.
Però després de l’escola, vam anar al parc. El parc sempre havia representat l’alegria màxima, per a pares i fills. Aquella estona. Berenar, sorral, conversa, pilota, no travessis la carretera, algú té un clínex? Aquell pare que sempre, sempre portava galetes i aquella mare que sempre, sempre es descuidava el berenar. La distància de seguretat es va fer fonedissa, els grups bombolla van sortir volant com en un espectacle del Pep Bou. Polseres de tots colors en dolç amuntegament, cops de pala al cap, la barana del tobogan, la nevereta de les cerveses. Mascareta sí, però no tota l’estona. “Pol! La mascareta no és un antifaç, si no te la poses a la boca marxem a casa!”
El conseller Bargalló va dir a El matí de Catalunya Ràdio que el mateix rigor (legítim) que demanem a l’escola, per causa del covid, estaria bé que ens l’apliquéssim fora de l’escola. Trobo, en fi, que té tota la raó.
