Em temo el pitjor
La justícia europea ha actuat, amb Oriol Junqueras (i els seus milions de votants), de la manera que esperes que actuarà la justícia: de manera previsible. La justícia espanyola, en canvi, amb els nou catalans empresonats ha actuat de manera imprevisible. Els va empresonar per càrrecs fets a mida, amb testimonis falsos i frases pomposes que convertien allò que no va existir en un “cop d’estat postmodern”. És com si jo dic que vaig fer, ahir, l’amor de manera postmoderna amb vostè. Doncs sap què vol dir? Que no ho vaig fer.
Diu l’alt tribunal europeu que Oriol Junqueras, que va presentar-se a les eleccions estant en presó preventiva, és eurodiputat, per molt que la justícia espanyola adduís que “si no anava a jurar la Constitució” no n’era. Que és com dir-li a l’acusada de bruixeria que si no pot agafar el ferro roent sense cremar-se és bruixa. Jurar la Constitució és un requisit. Però no poder anar a jurar-la per diverses i fonamentades raons (la justícia que t’hi obliga no et deixa sortir de la presó preventiva per fer-ho) no pot convertir-se en causa.
M’alegra molt la resolució i, ara, només hi ha una cosa que m’amoïna. I m’amoïna molt. Aquesta victòria d’Oriol Junqueras, que de retruc és una victòria per a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, és una derrota per al jutge Marchena, ara, de cop, convertit en “el Marchena” a seques. I això em fa témer el pitjor. Em fa témer que no trigarem a tenir un nou vídeo d’Espanya Global. Un nou vídeo anunciant-nos les bondats de la democràcia espanyola. Un nou vídeo que probablement Josep Borrell, “Stop it”, lloarà com només sap fer ell. Un nou vídeo amb molts dibuixets, pensat sobretot per a ser utilitzat com el Gelocatil: de consum intern. Ja el deuen estar preparant. Aviat el tindrem, com l’anunci de la loteria...
