Els del te calentó

Vaig anar, ahir, a empapussar-me un petit menú que s’acabés a dos quarts de deu, per no incomplir cap norma. A dos quarts menys deu engolia les postres número dos. Per a mi, l’hora ideal per sopar són les set, però pocs restaurants fan sopars a les set, de manera que la cosa s’ha de produir en poca estona. Pots parlar poc, perquè si parles i es fan dos quarts de deu la carrossa se’t converteix en carbassa, com ja et va advertir la fada covid.

Això té molts inconvenients, per als clients i per als professionals, però té un avantatge per als cambrers. Ja no passa allò que passava de vegades, abans de la pandèmia. Aquella taula del fons ja ha acabat el menú. Té, ara demanen un te. Ai. Se’ls serveix el te. I el te crema molt, s’ha de deixar reposar, però és igual perquè tenen moltes ganes de parlar. Al cap de cinc minuts tasten el te, que encara crema. Ai, mira, se’n posaran només una miqueta, perquè es refredi. N’hi ha un que, impacient, demana gel. Se li porta el gel. Tasten el te. Mira, ja és acceptable la temperatura. I xarrupen. Petites xarrupadetes que fomenten encara més la conversa. Perquè parlen i parlen i s’expliquen confidències dels matrimonis i de la feina. Fa mitja hora que prenen el te. No demanen res més, no demanen el compte, però els cambrers, que volen plegar, els el porten, vejam si així... Passa un altre quart d’hora i el te encara dura. Tots els altres clients han marxat. Ells no, ells segueixen xarrupant el te. Un te que costa dos euros, però que els fa ocupar la taula durant ara ja una hora. Els cambrers escombren, recullen, i aquells amb el te. Es miren el compte que els acaben de portar, però no fan el gest de pagar. Potser demanaran un altre te?

Doncs ara, els del te poden ser desallotjats a dos quarts menys u.