Elogi de la llibreria

Seguint la sessió de la tarda del judici d’aquest dimarts, vaig escoltar Enric Marí (“Mary”, segons la Fiscalia, sempre tendint a fer planes les paraules agudes), que treballa en una empresa de publicitat. Com que quan tenia vint anys em guanyava la vida enganxant cartells, em va fer gràcia que digués una paraula ben habitual en el sector: “pirulí”. Fa referència a uns cilindres que hi ha al carrer i on s’enganxen els cartells amb cola. Recordo que, quan m’hi dedicava –ciclomotor amb caixes de fruita al darrere plenes de cartells, cola i escombra–, el que solia fer era pactar amb el motorista de l’empresa rival. “Tu et quedes un pirulí i jo me’n quedo un altre. Així els nostres dos amos estaran ben contents i nosaltres podrem anar a fer una cervesa”. El cas és que la inefable Consuelo Madrigal li va preguntar on s’havia reunit amb la persona que li havia encarregat una de les feines. I ell va contestar: “En una librería-cafetería de Barcelona”.

Consuelo Madrigal no ho pot saber, esclar, perquè ella viu a Madrid o als voltants. I és a Madrid on s’està jutjant tots els presos polítics. Però qualsevol persona de Catalunya, i en especial de Barcelona, sap a quina “llibreria-cafeteria” es deu referir. A la Laie.

La Laie té dos pisos. A dalt, restaurant. A baix, llibreria. Vas a la Laie si has de fer una reunió de feina seriosa, però prou informal perquè no sigui en un despatx. Al pis de sota hi tens els llibres, i sempre pots fer temps remenant, si l’altre no és puntual. A dalt hi ha pastissos, sucs, bufet d’amanides, te i cafè bons i poc alcohol. Això és un gran avantatge. No té una carta de whiskys o de còctels, ni massa ampolles de vi. I això va molt bé quan hom ha de quedar amb escriptors, dissenyadors, actors o artistes en general per encarregar-los feines. Ja se sap la fama que tenim de beure’ns-ho tot i de no pagar mai.