Distopia de Barcelona
L’amo de tots els diners i de totes les terres ordena a l’ex primer ministre francès que pacti amb l’anterior alcaldessa, perquè del que es tracta és que la capital d’aquella terra que l’ha vist néixer no estigui governada per un republicà independentista. I l’ex primer ministre francès acata, perquè per alguna cosa l’han posat de cap d’un partit que és com el cafè: tant serveix per començar un àpat com per acabar-lo, segons l’hora que sigui i convingui a l’amo. L’amo ja li ha dit a l’anterior alcaldessa que si no pacta amb ell li començarà a fer la guerra bruta. Articles en contra, clavegueres, notícies sobre droga a la ciutat, inspecció d’Hisenda a tota la família... I igualment perdrà l’alcaldia. Pacten. L’exalcaldessa deixa el lloc al seu segon.
Llavors, ja des de l’oposició, els independentistes forcen tot de lleis socials que ja agraden al partit de l’exalcaldessa, però que incomoden l’ex primer ministre francès, famós per haver expulsat gitanos a França. Però no diu res, perquè no vol fer enfadar ningú. No és la seva guerra. Així doncs, l’oposició munta una nova manifestació, amb gran suport del carrer, que demana acollir refugiats. I l’ex primer ministre, de la mateixa manera que va anar a la manifestació “constitucionalista” contra la independència de Catalunya (en aquells dies li prometien l’alcaldia) va a la manifestació que duu el lema “Volem acollir”, al costat de l’exalcaldessa, ara presidenta de l’Observatori Contra l’Homofòbia.
I vet aquí que la manifestació és un èxit i la ciutat, després de molta paperassa, acull 150 persones provinents d’Europa. L’Ajuntament els fa una recepció i l’ex primer ministre francès, com a membre del consistori, és qui els rep solemnement. Treu els papers de la butxaca i s’escura la gola. Farà un discurs vibrant però bullit. Amb el dit polze dona un cop al micròfon per comprovar si ja està encès. Llavors, una jove kosovar de cabells llargs se li atansa. Li vol dir alguna cosa? Empassa saliva, la cara li sona. La noia li allarga la mà. “Leonarda”, li diu. “Leonarda Dibrani”.
