Disculpes als nens
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha deixat anar una idea a Ràdio 4 que no és el primer cop que sento. Ara que ja sabem, gràcies a la dolorosa experiència, que la majoria de nens, a diferència dels avis, passen el covid-19 sense símptomes, ha dit que cal una “disculpa oficial per als nens i joves pel tracte que han rebut durant la pandèmia”. També ha dit que han estat “els grans oblidats” i que se’ls ha “estigmatitzat”.
M’he passat el confinament demanant que es deixi sortir els nens i sé de progenitors que han estat a punt d’anomenar Pluto o Tresky els fills i treure’ls amb una corretja. Però no crec que calgui cap disculpa cap a ells ni crec que se’ls hagi oblidat ni estigmatitzat. Estigmatitzar em sembla una expressió inapropiada i exagerada i ara provaré d’explicar per què. Estigmatitzar és definir algú o una determinada conducta o idea com a perniciosa o anormal per tal de provocar-ne l’aïllament social. Es fa volent, doncs, diria. S’estigmatitza els musulmans, els homosexuals o els leprosos, però no s’ha estigmatitzat els nens: se’ls ha provat de protegir. No era per ganes, no era per fotre, la majoria de científics que han demanat confinar nens en tenien al voltant. Els nens no són més perillosos, però són més imprevisibles, impulsius, no són autònoms, i és per això que van haver-se de quedar a casa. No es va estigmatitzar els congressistes del Mobile, no es va estigmatitzar els ciclistes. No en sabíem res, del virus, i hem anat rectificant. A mi em sembla que aquesta idea de “demanar perdó als nens” és més aviat per als grans. Ara bé, sisplau. Si hem de demanar perdó als nens com ho farem? En una roda de premsa, no? Perquè m’estic imaginant una superilla plena de deesses, fades, folletes, bruixes, gnomes, dansaires, cantaires demanant perdó... I entenc que algun nen podria tornar a confinar-se tot sol.
