Dejunis intermitents

No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats. Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a l’estranger seria lliure i que s’enfrontarà a un judici com les bruixes a la Santa Inquisició. “Agafa aquest ferro roent. Si no et cremes, ets innocent”.

Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos del Parlament, que pateixen el fet que companys seus passaran el segon Nadal sense els fills. A més, aquests diputats topen cada dia amb els altres, els que se’n burlen, dels presos, o els que amb un potent telescopi contemplen els forats de llunyans planetes, per no veure els cràters del propi. Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o com se’n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu, perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li va bé a la societat que demana el dret a l’autodeterminació, ni als presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així– sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges.

Llegeixo a l’ARA que el president Torra ho farà durant dos dies. Com us dic, n’entenc la sensació expiatòria, però potser ell, que és el president, hauria d’estar a punt, amb tota l’energia, per anar tirant endavant les engrunes d’aquest país. I que aquí i allà, ara, hi hagi gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els catalans siguem més lliures, sinó més prims.