Cuixart i Sànchez: el maligne

EscriptoraGràcies al jutge Llarena, Philip K. Dick a partir d’avui, per a mi, ja és un autor realista. Les últimes notícies que en tenim ens arriben gràcies al 3/24. Permeteu-me, estimats lectors, que us copiï la cosa tal qual: "La interlocutòria del Suprem posa en dubte que la crida de Sànchez i Cuixart a la no-violència el 20-S es correspongui amb les seves intencions: «El que és explícit en els missatges no permet concloure la voluntat interna dels investigats»”.

O sigui. No és només que tinguem els nostres polítics i activistes a la presó per la violència que no es va produir però “que hauria pogut produir-se” en un futur. És que quan Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van parlar aquell dia, dalt del cotxe de la policia, davant de la conselleria d’Economia, en realitat estaven pensant altres coses diferents de les que deien. Jordi Cuixart –no es pot negar– va dir: “Us demanem que en la mesura que sigui possible, de manera tranquil·la, dissolguem aquesta manifestació”. I aquestes paraules, és cert, no són gaire tumultuàries. Però és que ell, en realitat, estava pensant (i això ho saben el jutge Llarena i la Guàrdia Civil perquè són mentalistes) coses molt més lletges. Pensava: “Cremeu contenidors! Sigueu violents! Doneu-me el vostre número de caixer automàtic. Ensenyeu-me els sostenidors!” En Sànchez, mentrestant, el que pensava era que volia vendre droga als nens. Semblaven pacífics, però a dins del cap hi tenien el mal.

És molt fàcil semblar pacifista. Es tracta de dir coses pacífiques, pujar als cotxes de la policia si la policia t’ho demana i dissoldre manifestants. Però per sort la policia t’endevina els pensaments assassins. Jo, seguint amb l’exemple, avui em separo. He arribat a casa i el meu home m’ha dit que m’estima.