Com ho permet, senyora Cunillera?

Gràcies als tuits de l’Antoni Bassas, que era al Palace seguint la nit literària del Pla i del Nadal, hem conegut un altre tret de l’exòtic caràcter de l’ex primer ministre francès Manuel Valls, que l’acosta al perfil psicològic de la meva tieta Pura, una senyora que parla amb la tele.

El guanyador del Pla, l’escriptor Marc Artigau, va dir en el seu discurs que “algun dia sentirem vergonya recordant que hi havia presos polítics”. I vet aquí que en Valls li va contestar en veu alta! Va dir “Ja ho veurem!” i “Pesats!” davant del silenci de la gent del món de les lletres. Després, i també segons la crònica tuitaire d’en Bassas, es va adreçar a la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, i li va etzibar: “¿Pero cómo permites esto?”

“¿Pero cómo permites esto?” M’encanta. Vol dir que ell no ho hauria permès. Com? Potser demanant el discurs per escrit abans i censurant-li les parts incòmodes sota amenaça de presó. Què hauria hagut de fer la Cunillera? ¿Expulsar l’interfecte com ell va expulsar uns quants milers de gitanos de França? Amb l’adveniment de Valls un escriptor ja no pot reivindicar una causa quan recull un premi. Ha fet bé de deixar França per Espanya. Aquesta escena seria difícil d’empassar en altres llocs. Em diu un bon amic francès que en Valls no hauria tingut 'des oeufs' de parlar així a Évry davant d’un escriptor francès que hagués dit exactament el mateix.

No se sap què li va contestar la Cunillera (i en quin idioma), però suposo que res. I això és perquè estic segura que d'entrada no va saber qui era aquell homenet que se li adreçava. És lògic. Es veu que, per primer cop en una aparició pública, en Valls no transportava, com sempre fa, la rajola. I sense la rajola no el distingim.