El club d'estats
EscriptoraUs seré sincera. Jo era de les que, abans de l’1 d’octubre, em creia els que deien: “Europa no es pot permetre la imatge de la policia retirant urnes”. M’ho creia. Però se la va permetre. I es va permetre, fins i tot, cops de porra, policies tan violents com no havíem vist mai, un noi sense ull per bala de goma, ferits, i en Dastis anant per les teles dient que eren 'fake news' i, encara, condecoracions a aquests policies i l’Antonio Banderas preguntant-se “on són els ferits?”. Però, en canvi, jo era de les que, després de la detenció del president Puigdemont, em pensava que no trigarien ni cinc minuts a extradir-lo, perquè “Europa és un club d’estats”, etcètera. És a dir: quan confiava en Europa em vaig equivocar i quan no confiava en Europa em vaig equivocar.
Llegim, aquests dies, després de l’alliberament del president (que es viu com un revés, com una humiliació, a les tertúlies espanyoles) que Espanya “no ha fet els deures” i que en canvi Catalunya sí. Perdó, però semblava el contrari, després de l’1 d’octubre. Els recordo rient perquè ningú no rebia en Raül Romeva, avui en presó preventiva acusat de rebel·lió.
El que passa és que s’han passat. I cada cop més gent s’adona de l’arbitrarietat de les acusacions per les quals qualsevol (sempre que sigui independentista) pot ser empresonat. El senyor de la botiga del pa on compra la mare de la Tamara a Viladecans avui potser ha pensat que ja n’hi ha prou, que no hi ha dret, que aquesta noia no és terrorista. Ara hi ha un altre noi, acusat del mateix que ella, en parador desconegut. A França, a Anglaterra, a Alemanya no hauria hagut de fugir. Qui jutja els jutges que tenen conviccions tan arrelades sobre la unitat d’Espanya i la monarquia? ¿Aquests mateixos jutges podrien fer de jurat popular contra una causa independentista o serien recusats pels advocats defensors per parcials? S’han passat. S’han passat molt i ara sí que Europa mira.
