I al final...
Alguna cosa definitiva? Sí i no. Existirem encara tots nosaltres d’aquí cinc anys. Això sí. Ho hem d’esperar i no ens imaginem que no sigui així. Serem cinc anys més vells, haurem saltat de dècada, a la teva filla li haurà vingut la regla i a tu se te n’haurà anat, a la meva sogra li hauran dit que si no deixa de fumar no podrà moure’s, aquest gos que ara és un cadell i que es menja els endolls estarà a punt de morir-se. Els que ens estimen no ens estimaran tant, o potser ens estimaran més. Algú se n’anirà amb algú altre o ens dirà que se’n vol anar amb algú altre i que no ho fa pels diners. Tindrem alguna intolerància nova i menys vista de prop. Amics del nostre voltant se separaran (no podem ni imaginar que ens passarà a nosaltres) i farà molta més calor, però encara no ens creurem res del canvi climàtic. Ens diran que val més que afluixem, que no podem córrer cinc dies per setmana, i farem cas del consell, perquè no hi ha res més trist que deixar de córrer. D’aquí cinc anys, sisplau, ens imaginem corrent i corrent. El teu mestre es jubilarà, estaràs a punt a punt perquè algú et trenqui el cor i estaràs també a punt a punt per no escoltar-me quan et digui que segur que passarà. Milions d’estrelles s’apagaran.
Mirarem fotos d’avui i direm: “Com és que no ens vèiem guapos, tan guapos que estàvem?” Sentirem una perfecta nostàlgia, com ara que escric això la sento de fa cinc anys enrere, perquè tot és més bonic amb nosaltres tenint cinc anys menys. Però hi ha una cosa, una sola cosa que no canviarà, que seguirà igual. I aquesta cosa, si se’n pot dir cosa és el Procés.
“I ara què, i ara què?”, preguntes al periodista, al tertulià, al polític, al cap de premsa quan te’ls trobes. “I ara què, i ara què?”, et pregunta el taxista, el bàrman, el ru nner, el botiguer, quan se’t troben. Faig aquesta pregunta des del 2006. Em fan aquesta pregunta des del 2006. Em pensava que la deixaria de fer i me la deixarien de fer després del 9-N, després de les eleccions. Però no. Sé que la continuaré fent d’aquí cinc anys. Sé que tot haurà canviat, potser l’ARA ja no sortirà en paper, potser estaran rodant Ocho apellidos catalanes VI, potser María Victoria Álvarez haurà muntat un spa-llibreria-taller mecànic, potser -déu no ho vulgui- el gintònic ja haurà passat de moda. Però el Procés seguirà igual. Seguirà igual pels segles dels segles.
